Espanya, Irlanda i Noruega reconeixen l’Estat de Palestina

El 28 de maig del 2024, el Consell de Ministres va aprovar la Declaració de reconeixement per Espanya de l’Estat de Palestina. Irlanda i Noruega van adoptar la mateixa decisió aquell dia, després de coordinar-se amb Espanya. El president del Govern, Pedro Sánchez, havia anunciat el pas el 22 de maig al Congrés dels Diputats. Aquesta nota resumeix què significa jurídicament un reconeixement d’aquest tipus i què s’ha dit oficialment; no valora la decisió.

Què significa reconèixer un Estat

En dret internacional, el reconeixement d’un Estat és un acte polític i jurídic pel qual un Govern declara que considera Estat una altra entitat i que s’hi relaciona com a tal. Cada país decideix lliurement a qui reconeix; no hi ha cap òrgan mundial que ho imposi. Segons el ministre d’Afers Exteriors, José Manuel Albares, el reconeixement converteix Palestina en subjecte de dret internacional a tots els efectes per a Espanya i els seus efectes són immediats. Espanya ja mantenia relacions diplomàtiques amb Palestina, que té un ambaixador a Madrid, i no va anunciar cap ambaixada nova.

Reconèixer un Estat no equival a admetre’l a l’ONU. L’entrada com a membre de ple dret requereix la recomanació del Consell de Seguretat i l’aprovació de l’Assemblea General. Palestina és Estat observador no membre des del 2012. El 18 d’abril del 2024, els Estats Units van votar en contra al Consell de Seguretat d’una resolució que en recomanava l’admissió, i el 10 de maig l’Assemblea General va aprovar, amb 143 vots a favor, 9 en contra i 25 abstencions, una resolució que considera que Palestina reuneix els requisits i demana al Consell que ho reconsideri.

Què diu la declaració espanyola

Segons el text difós per La Moncloa, Espanya reconeix un Estat palestí viable, amb Cisjordània i Gaza unides per un corredor, amb Jerusalem Est com a capital i sota el govern legítim de l’Autoritat Nacional Palestina. La declaració afegeix que Espanya no defineix les fronteres d’altres països, que s’alinea amb les resolucions 242 i 338 del Consell de Seguretat i amb la posició tradicional de la Unió Europea, i que no reconeixerà canvis en les fronteres del 1967 que no acordin les parts.

El text expressa un rebuig frontal a Hamàs, que descriu com a contrària a la solució de dos Estats, i recorda la condemna dels atacs del 7 d’octubre. Sánchez va afirmar que la decisió no es pren contra ningú i, és clar, no contra Israel, i va fixar tres prioritats: un alto el foc permanent a Gaza, amb ajuda humanitària i l’alliberament immediat dels ostatges israelians; el suport a la reforma de l’Autoritat Palestina; i el treball amb socis àrabs per a una conferència internacional de pau.

Les reaccions

Israel va cridar a consultes els seus ambaixadors a Espanya, Irlanda i Noruega. El seu ministre d’Exteriors, Israel Katz, va criticar la decisió, que el seu Govern considera un premi a Hamàs pels atacs del 7 d’octubre. L’Autoritat Palestina va dir que els reconeixements són conformes al dret internacional, i Hamàs els va qualificar de pas important cap a un Estat independent. França, per la seva banda, va dir que el reconeixement no és un tabú, però que encara no es donaven les condicions perquè tingués un efecte real.

Segons Albares, abans d’aquests tres països eren 143 els Estats que reconeixien Palestina, i amb ells sumen 146; altres fonts citen xifres una mica diferents. La Unió Europea no té una posició comuna: alguns dels seus membres ja reconeixien Palestina i altres no ho fan.

Per a empreses i particulars, el reconeixement és un acte de política exterior i no modifica per si mateix les normes de comerç, duanes o sancions, que depenen en gran manera de la Unió Europea. Qui tingui activitat, proveïdors o clients a la regió hauria de seguir les recomanacions de viatge i els avisos del Ministeri d’Afers Exteriors. Consulti amb el seu assessor com aplicar-ho al seu cas.

Reconèixer un Estat és una decisió de cada Govern; admetre’l a l’ONU és una altra, que correspon al Consell de Seguretat i a l’Assemblea General.