Pols pel sostre de deute als EUA

Al maig del 2023, la Casa Blanca i l’oposició republicana negociaven contrarellotge per elevar el sostre de deute dels Estats Units, mentre el Tresor advertia que podria quedar-se sense fons a principis de juny. L’assumpte havia passat de ser un tràmit tècnic a convertir-se en un dels focus d’atenció dels mercats.

Per a qui no segueix la política nord-americana, pot resultar sorprenent que un país hagi de votar per poder pagar el que ja ha gastat. Però així funciona el seu sistema, i precisament per això aquests episodis generen tensió: una decisió política determina si l’emissor del deute considerat més segur del món pot fer front als seus compromisos. Tot i que la majoria d’analistes considerava improbable un impagament real, el simple fet que es discutís obertament obligava empreses, bancs i inversors a preguntar-se quines conseqüències tindria i com hi estaven exposats.

Què és el sostre de deute

És el límit legal d’endeutament que el Congrés fixa per al Govern nord-americà. Quan s’assoleix, el Tresor no pot continuar demanant préstecs per pagar compromisos ja adquirits, tret que s’elevi el sostre mitjançant una votació política. No es tracta d’autoritzar nova despesa, sinó de poder finançar la que ja està aprovada.

Mentre no es resol, el Tresor pot recórrer a mesures extraordinàries de comptabilitat per guanyar temps, però aquestes mesures tenen un límit. D’aquí que es parli d’una data en què podrien esgotar-se els fons: a partir d’aquell moment, el Govern hauria de decidir quins pagaments atén i quins no, una situació que ningú no desitja. La xifra del sostre s’ha modificat moltes vegades al llarg de la història, i cada ocasió s’ha resolt amb acords que, més que un judici sobre el nivell de deute, reflecteixen l’equilibri polític del moment.

Una negociació contrarellotge

Amb la data de juny cada cop més a prop, el pols polític es jugava contrarellotge i qualsevol novetat en la negociació es notava en els preus. Aquests episodis solen resoldre’s a l’últim moment, però cada vegada que passa generen nerviosisme als mercats.

El nerviosisme es tradueix en moviments de preus i en un interès més gran per actius considerats refugi. Encara que la majoria d’observadors esperava un acord, la incertesa sobre el calendari i sobre el contingut bastava perquè la situació se seguís amb atenció arreu del món, també des d’Europa. Per a una empresa amb operacions als Estats Units, o amb inversions i tresoreria denominades en dòlars, l’episodi recordava la conveniència de saber en quins instruments i amb quins venciments es mantenen aquests fons.

Un risc de baixa probabilitat

Un impagament dels Estats Units, encara que improbable, hauria sacsejat tot el sistema financer. És un bon exemple de risc de baixa probabilitat i gran impacte que convé tenir present. El deute nord-americà actua com a referència per valorar gairebé tots els altres actius, de manera que qualsevol dubte sobre ell es transmet a tot el mercat.

Per a l’inversor prudent, la lliçó és que diversificar i no concentrar el patrimoni en un únic actiu o emissor és una manera senzilla d’esmorteir sorpreses. Això no vol dir predir què passarà, sinó acceptar que alguns riscos no es poden eliminar i estructurar la cartera de manera que cap esdeveniment aïllat sigui decisiu. Convé comentar-ho amb l’assessor. Convé, a més, distingir entre el risc que un emissor no pagui i el que el seu preu de mercat fluctuï: són coses diferents, i confondre-les porta de vegades a decisions precipitades davant de titulars alarmants.

Els riscos improbables no es poden eliminar, però sí que es pot evitar dependre d’un de sol.

Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.