Acord sobre el sostre de deute

Després de l’acord assolit el cap de setmana anterior, el Congrés dels Estats Units va aprovar a principis de juny del 2023 la llei que suspenia el sostre de deute, signada pel president el 3 de juny. Es tancava així un episodi de diverses setmanes de tensió entorn de la capacitat del país per fer front als seus pagaments.

El desenllaç va ser rebut amb alleujament pels mercats, que durant setmanes havien seguit les negociacions amb certa inquietud. Tot i això, convé mirar l’episodi amb perspectiva: una crisi evitada a l’últim moment no equival a un problema resolt, i deixa lliçons útils per a qui gestiona un patrimoni o una empresa. Per als mercats europeus, l’acord va suposar un alleujament per un doble motiu: eliminava una font de volatilitat i reduïa la probabilitat que una turbulència als Estats Units es transmetés al finançament en euros.

Com es va resoldre

Després de setmanes de negociació, la signatura del president el 3 de juny va dissipar el risc d’impagament que havia preocupat els mercats.

Suspendre el sostre vol dir que el límit legal d’endeutament deixa d’aplicar-se durant un període, de manera que el Tresor pot continuar demanant préstecs per pagar el que ja s’ha compromès. És una solució habitual en aquest tipus de situacions, que permet guanyar temps sense entrar en el fons de l’assumpte. El Tresor necessita emetre nou deute amb regularitat per refinançar els venciments i cobrir el dèficit, de manera que la suspensió del sostre desbloqueja aquest camí i evita que es produeixin retards en pagaments a proveïdors, a empleats públics o a tenidors de bons.

Suspendre no és resoldre

El risc es va dissipar, però el deute públic nord-americà continuava creixent. Suspendre el sostre permet continuar pagant les obligacions, però no aborda el volum de deute ni el dèficit que l’origina. És a dir, es resol la urgència immediata, no la causa de fons.

El desenllaç va ser l’esperat per molts, però això no treia que el procediment s’hagués repetit amb tensió innecessària. Cada vegada que s’arriba al límit sense un acord previ s’erosiona una mica la confiança en la gestió fiscal del país, i els inversors en prenen nota, encara que al final tot acabi bé. La persistència de dèficits elevats és un tema estructural, que no es resol amb un acord puntual. Mentre no s’abordi, el debat tornarà a sorgir cada vegada que s’acosti un límit, amb la seva corresponent càrrega d’incertesa.

El que va venir després

Aquell mateix estiu tindria conseqüències en la seva qualificació creditícia. Les agències de qualificació valoren no només la capacitat de pagament, sinó la solidesa de les institucions i de la gestió fiscal. Un procés polític tens i repetit forma part del que observen en avaluar un emissor.

Per a qui inverteix, l’episodi és un recordatori que fins i tot el deute considerat de més qualitat està subjecte a riscos polítics. No vol dir que s’hagi d’evitar, sinó que cap actiu està lliure d’incertesa, i que la diversificació entre emissors, terminis i monedes continua sent una manera prudent de no dependre d’un únic resultat. Convé parlar-ne amb l’assessor. Les agències de qualificació fan les seves avaluacions amb criteris propis i amb calendaris que no coincideixen amb els de la política, de manera que una decisió com la que va arribar aquell estiu es pot produir encara que el conflicte concret ja s’hagi resolt. Per a l’inversor prudent, la conclusió és no confondre un desenllaç favorable amb la desaparició del risc, i mantenir una estructura de cartera que no depengui que cada episodi polític surti bé a l’últim moment.

Una crisi evitada a temps deixa menys titulars, però convé recordar com de prop va estar.

Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.