Cau First Republic i els tipus continuen pujant

L’1 de maig del 2023 els reguladors nord-americans van intervenir First Republic Bank, que va ser venut a JPMorgan. Dos dies després, el 3 de maig, la Reserva Federal va pujar els tipus un quart de punt, i el 4 de maig el BCE va fer el mateix. La crisi bancària oberta al març vivia així el seu últim gran episodi mentre els bancs centrals continuaven amb la seva política.

La seqüència va deixar dos missatges alhora. D’una banda, que les autoritats financeres estaven disposades a actuar amb rapidesa quan una entitat s’afeblia. De l’altra, que la lluita contra la inflació continuava per sobre d’altres consideracions: ni tan sols una cadena de problemes bancaris aturava les pujades de tipus. Per als qui seguien el sector des de fora, la successió d’episodis en poques setmanes va generar la sensació d’un sistema sota pressió, tot i que les autoritats van insistir que es tractava de casos concrets i no d’un problema generalitzat.

L’últim episodi de la crisi

La intervenció de First Republic Bank i la seva venda a JPMorgan tancaven, a la pràctica, el capítol més agut de la crisi bancària oberta al març. Els reguladors van actuar amb rapidesa per evitar un contagi més gran, amb una fórmula que ja s’havia vist en altres casos: buscar un comprador sòlid que assumís l’entitat.

Aquesta solució protegeix els clients i evita que una caiguda desordenada afecti altres bancs, però té una contrapartida. Es resol el problema immediat sense que hi hagi hagut, en sentit estricte, un procés de fallida ordenat, i es recolza en la capacitat de les entitats més grans per absorbir les més febles. A l’hora de valorar aquests episodis, convé separar la situació dels clients de la dels accionistes i tenidors de certs bons, que poden patir pèrdues importants.

Bancs més grans i concentrats

La crisi bancària quedava continguda, però deixava bancs més grans i concentrats. Quan una entitat en problemes és absorbida per una altra de més gran, es resol la urgència, però el sector queda amb menys actors i amb més pes en uns pocs. Per a clients i empreses, això pot traduir-se en menys competència.

Menys competència pot significar menys alternatives a l’hora de negociar condicions, comissions o finançament. Per això resulta útil mantenir relació amb més d’una entitat i comparar ofertes amb regularitat, també quan tot funciona amb normalitat. Una relació bancària diversificada és una manera senzilla de mantenir capacitat de negociació. En un sector amb menys entitats, també pot augmentar la dependència dels clients respecte a cada banc, i reduir-se la facilitat per canviar de proveïdor si les condicions empitjoren, cosa que mereix vigilància.

Els tipus no donaven treva

I els tipus continuaven pujant: el cost dels diners no donava treva. La Fed va pujar un quart de punt el 3 de maig i el BCE va fer el mateix l’endemà. Per a qui té deutes a tipus variable, cada pas encareix la quota; per a qui estalvia, millora la remuneració dels dipòsits.

Convé tenir present aquesta doble cara. Els mateixos tipus que encareixen una hipoteca o un préstec milloren el que ofereixen alguns productes d’estalvi, i cada família o empresa està més exposada a un costat o a l’altre segons la seva situació. Revisar amb calma les dues columnes, el que es deu i el que es té, permet entendre quin efecte net tenen els tipus en el propi balanç. Per als estalviadors, la pregunta és quina remuneració reben els seus dipòsits i si compensa mantenir l’efectiu aturat en un compte corrent. Per als qui tenen deute, és si l’estructura actual continua sent adequada amb els tipus vigents.

En un entorn de tipus alts, convé revisar tant el que es deu com on es tenen els diners.

Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.