El Japó puja tipus i els EUA creen menys ocupació

El 31 de juliol del 2024, el Banc del Japó va tornar a pujar els tipus d’interès. Dos dies després, el 2 d’agost, una dada d’ocupació nord-americana pitjor del que s’esperava va despertar la por a una recessió. Eren dues notícies de naturalesa diferent, procedents de dues economies diferents, que van arribar al mercat gairebé alhora i l’efecte combinat de les quals va ser més gran que la suma de les parts. Va ser un recordatori que els mercats absorbeixen millor una notícia aïllada que una combinació inesperada.

Entendre com es van reforçar entre si ajuda a comprendre per què les sacsejades financeres semblen de vegades desproporcionades respecte a la seva causa aparent. Els mercats no reaccionen només a les notícies, sinó a la posició en què aquestes troben els inversors. Quan molts comparteixen la mateixa aposta, qualsevol canvi de circumstàncies els pot empènyer a sortir per la mateixa porta.

Dues notícies alhora

Cada notícia per separat era manejable, però juntes es van reforçar al mercat i van alimentar la por a una recessió. Aquesta combinació explica per què el moviment va ser més brusc del que cada dada, per separat, hauria justificat. La pujada de tipus encaria el finançament en iens; la dada d’ocupació feia dubtar de la fortalesa de l’economia nord-americana. Cap de les dues no era, per si sola, un motiu d’alarma; el rellevant va ser el moment i la posició dels qui les rebien.

Un mercat que fa temps que és tranquil és especialment sensible a les sorpreses. Si els inversors confiaven en un entorn estable, dues notícies que el qüestionen alhora poden produir una revisió ràpida de les posicions. No va ser un judici sobre l’economia en conjunt, sinó la reacció dels qui havien construït les carteres sobre supòsits que van deixar de semblar segurs. Quan la confiança es ressent, els inversors solen reduir riscos en bloc, sense distingir entre bons i mals actius.

Desfer posicions

Les inversions finançades amb iens barats van començar a desfer-se a corre-cuita. Quan una inversió es finança amb una moneda barata i aquesta moneda s’encareix, molts inversors tanquen posicions alhora, i això amplifica el moviment. L’inversor que va demanar prestat en iens ha de retornar un deute que ara costa més. Com més temps s’ha mantingut la posició, més gran sol ser l’efecte de tancar-la de cop.

El procés té alguna cosa de cercle viciós: la venda d’actius fa baixar els seus preus, la baixada de preus obliga uns altres a vendre i l’ien continua apreciant-se mentre es tanquen posicions. Allò que havia funcionat com un suport silenciós dels mercats es convertia en una font de pressió. És un mecanisme que es coneix bé, però que només es fa visible quan s’activa. Qui ho ha viscut recorda que el difícil no és entendre l’explicació, sinó mantenir la calma mentre passa.

Què convé tenir present

És un recordatori que els mercats estan connectats pel finançament. Qui no ha invertit mai al Japó pot, tot i això, veure afectada la seva cartera pel que passa allà, perquè els preus dels actius depenen de qui els finança i en quines condicions. Aquesta interdependència no es pot eliminar, però sí conèixer. Conèixer-la és el primer pas per decidir quin nivell d’exposició resulta acceptable.

Com més apalancada està una inversió, més gran és la pressió per vendre-la en un mal moment, i per això convé conèixer el nivell de deute que hi ha darrere de cada posició. Això val per a un fons, per a una cartera personal i per al finançament d’una empresa. Parlar amb l’assessor sobre quina part del que es posseeix es va finançar amb deute permet calibrar el risc abans que una sacsejada el posi a prova.

Era el detonant de la sacsejada del dilluns següent.

Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.