- El 14 d’agost es va publicar una inflació nord-americana del 2,9 % al juliol, la primera lectura per sota del 3 % des de març del 2021.
- Quan la inflació s’acosta a l’objectiu dels bancs centrals, aquests tenen menys motius per mantenir els tipus alts, i els mercats ho descompten.
- Que la inflació baixi no vol dir que els preus baixin: vol dir que pugen més a poc a poc.
El 14 d’agost del 2024 es va publicar que la inflació nord-americana s’havia situat en el 2,9 % al juliol. Era la primera lectura per sota del 3 % des de març del 2021, després de més de tres anys en què els preus havien pujat amb força. Per a molts analistes, la xifra confirmava que el període més difícil de la lluita contra la inflació quedava enrere.
La notícia interessa a una economia com l’espanyola perquè els Estats Units són la més gran del món i el seu banc central marca, en bona part, el to de la política monetària global. El que passi amb els preus allà influeix en els tipus d’interès, en el dòlar i en l’humor dels mercats, i tot això acaba tenint reflex en els costos de finançament i en el valor dels actius d’empreses i famílies europees.
Què va dir la dada
Per interpretar aquesta xifra convé saber què s’està mesurant exactament. La inflació mesura quant augmenten els preus d’una cistella de béns i serveis en comparació amb el mateix mes de l’any anterior; una taxa del 2,9 % vol dir que, de mitjana, els preus eren un 2,9 % superiors als de dotze mesos abans.
Encara que el percentatge sembli petit, l’efecte acumulat de més de tres anys de pujades intenses és considerable. El poder adquisitiu dels salaris i dels estalvis es va veure erosionat, i moltes famílies van haver de reajustar els pressupostos. Per això una dada que baixa del 3 % té un significat més simbòlic que pràctic, però marca un punt d’inflexió en la percepció del que ve. Qui va haver de pagar més per la compra, l’energia o els lloguers durant aquells anys sap que una xifra baixa no desfà el recorregut anterior.
Cap a la normalització
La normalització era a prop. Quan la inflació s’acosta a l’objectiu dels bancs centrals, aquests tenen menys motius per mantenir els tipus alts, i els mercats ho descompten per anticipat. Els tipus elevats es justifiquen mentre la inflació continua per sobre del desitjable, perquè encareixen el crèdit i refreden la demanda; quan el problema s’atenua, el preu d’aquest remei es torna més difícil de defensar.
Això explica per què els mercats es mouen abans que els bancs centrals: els inversors no esperen que s’anunciï una baixada per ajustar els seus preus, sinó que l’anticipen a partir de les dades. Per a qui té una hipoteca variable, un préstec o un refinançament proper, aquest ajust anticipat pot influir en les ofertes que rep, encara que la decisió oficial encara no s’hagi pres. Demanar una oferta de refinançament en aquest context permet comparar condicions amb informació actualitzada.
Un nou repte
El repte passava de controlar els preus a evitar que l’economia es refredés massa. Un excés de prudència monetària pot frenar el creixement i l’ocupació, i els bancs centrals intenten equilibrar tots dos riscos. Per a famílies i empreses, un entorn de preus més calmats facilita pressupostar, tot i que no retorna d’un cop el nivell de preus anterior.
Convé, per tant, evitar lectures triomfalistes. Un menor ritme de pujada no equival que les coses tornin a costar el que costaven; els preus acumulats continuen sent més alts. El raonable és actualitzar els pressupostos i els contractes amb el nivell de preus actual, i no amb el de fa anys, i revisar els salaris, les tarifes i els marges amb aquest criteri. En els contractes que es revisen amb índexs de preus, convé comprovar quina referència s’aplica i amb quina periodicitat.
Que la inflació baixi no vol dir que els preus baixin.
Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.
