- El 3 de juliol la Xina va anunciar controls a l’exportació de gal·li i germani, en vigor des d’agost.
- Són dos metalls poc coneguts fora de la indústria, però imprescindibles per fabricar xips i panells solars.
- La lliçó pràctica: conèixer quins components o materials crítics entren als productes, d’on provenen i quines alternatives hi ha.
El 3 de juliol del 2023 la Xina va anunciar controls a l’exportació de gal·li i germani, dos metalls essencials per a xips i panells solars, en vigor des d’agost. Les matèries primeres crítiques entraven així de manera visible en el terreny de la competència comercial entre grans potències.
La notícia va passar desapercebuda per al gran públic, però va preocupar la indústria. Ni el gal·li ni el germani són noms que apareguin sovint a la premsa econòmica, i tanmateix formen part de productes que arriben a la vida quotidiana: dispositius electrònics, comunicacions, energia solar. La seva disponibilitat condiciona, doncs, sectors sencers. Aquests metalls rarament ocupen titulars, perquè s’utilitzen en quantitats petites i s’obtenen en bona part com a subproductes d’altres processos industrials, però la seva absència pot paralitzar línies de producció senceres.
Què es va anunciar
Les restriccions a la sortida d’aquests dos metalls, en vigor des d’agost, afecten materials poc coneguts fora de la indústria, però imprescindibles per fabricar xips i panells solars.
Un control a l’exportació no és una prohibició total, sinó un sistema pel qual les vendes a l’exterior requereixen autorització. Això dona a qui l’estableix capacitat per frenar, alentir o condicionar els enviaments, amb efectes en terminis de lliurament i en preus per als fabricants que depenen d’aquests materials. Les llicències d’exportació es poden aplicar de manera variable en el temps, concedint-se amb més o menys rapidesa segons les circumstàncies, de manera que l’efecte pràctic d’una mesura així no es coneix del tot fins que s’observa com s’aplica.
Una dependència silenciosa
Les cadenes de subministrament de la tecnologia depenen de materials que pocs països produeixen. Quan un país concentra bona part de l’oferta, pot condicionar l’accés dels altres mitjançant restriccions a l’exportació, amb efectes en costos, terminis de lliurament i disponibilitat per als fabricants que els utilitzen.
Aquesta dependència sol ser invisible fins que es produeix una tensió. En condicions normals, el material arriba, es paga i es transforma sense que ningú es pregunti d’on ve. Però la concentració de la producció en poques mans fa que una decisió política en un sol país pugui alterar les operacions d’empreses situades en un altre continent. La concentració geogràfica de la producció de certs materials és un risc conegut, però resulta difícil de corregir a curt termini, perquè obrir noves fonts de subministrament exigeix inversió, permisos i, sovint, diversos anys de desenvolupament. Per als fabricants europeus d’electrònica, d’equips de telecomunicacions o d’energia solar, això es tradueix en un possible augment de costos i en la necessitat de buscar alternatives que no sempre existeixen amb la mateixa qualitat o al mateix preu.
Autonomia estratègica
Europa començava a parlar d’autonomia estratègica seriosament. La idea és reduir la dependència d’un únic proveïdor en productes clau, diversificant orígens, emmagatzemant existències o impulsant producció pròpia.
Per a una empresa industrial o tecnològica, la lliçó pràctica és conèixer quins components o materials crítics entren als seus productes, d’on provenen i quines alternatives hi ha. Un mapa senzill de proveïdors, amb indicació del país d’origen i del grau de substituïbilitat, ja permet detectar els punts més exposats i decidir si compensa mantenir existències, homologar un segon proveïdor o redissenyar un component. Fins i tot les empreses que no fabriquen directament es poden veure afectades si depenen de proveïdors que sí que ho fan. Convé preguntar als proveïdors clau quins materials crítics utilitzen i quin pla tenen si s’interromp el subministrament. Revisar els contractes per saber qui assumeix el risc d’un retard o d’un augment de cost per restriccions externes, i quin marge de revisió de preus hi ha, completa aquesta mirada pràctica a la cadena de subministrament.
Una cadena de subministrament és tan forta com la seva baula més concentrada.
Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.
