La Fed fa una pausa; el BCE no

El 14 de juny del 2023 la Reserva Federal va mantenir els tipus d’interès per primera vegada en més d’un any, després de deu pujades seguides, tot i que va anticipar que podria haver-n’hi més. L’endemà, el BCE va tornar a pujar els tipus un quart de punt.

La imatge resultant era la de dos bancs centrals en moments diferents del mateix cicle. Als Estats Units, la pausa permetia avaluar l’efecte acumulat de les pujades; a Europa, el BCE considerava que encara hi havia feina per fer. Per a qui té deutes o estalvis en euros, el rellevant era que el cost dels diners continuava pujant a la zona de l’euro. En qualsevol cas, la decisió d’un i altre banc central no passa en el buit: cadascun vigila les seves dades de preus, d’ocupació i de creixement, i és normal que les trajectòries no coincideixin, sobretot quan les economies travessen fases diferents.

Una pausa amb matisos

La pausa després de deu pujades seguides no va ser un anunci de final: la mateixa Fed va anticipar que podria haver-hi més pujades. Una pausa permet avaluar l’efecte del que ja s’ha fet sense donar el cicle per tancat.

Els efectes de la política monetària triguen a notar-se, i aturar-se un moment permet veure com evolucionen els preus, l’ocupació i el crèdit abans de decidir el pas següent. Per això una pausa no equival a una baixada: és una manera de guanyar informació, mantenint oberta la possibilitat de tornar a pujar. La Fed ho va expressar amb claredat: mantenir els tipus no vol dir que la feina hagi acabat. Aquesta cautela és una constant dels bancs centrals, que prefereixen equivocar-se per excés de prudència abans que declarar victòria massa aviat.

Europa continuava pujant

A Europa, en canvi, el BCE va aplicar un altre quart de punt: els tipus continuaven pujant, i les dues ribes de l’Atlàntic eren en moments diferents del cicle de política monetària. Aquesta diferència importa perquè la zona de l’euro té els seus propis ritmes d’inflació i de creixement.

Per als europeus, això significava que no es podien guiar només pel que feia la Fed. Les decisions de Frankfurt són les que determinen el cost dels diners en euros, i el mercat interpretava cada gest del BCE per anticipar els seus passos següents. Seguir tots dos bancs centrals és útil, però el decisiu per a una hipoteca en euros és el que faci el BCE. Les empreses amb vendes en dòlars i costos en euros, o a la inversa, també segueixen de prop aquesta divergència, perquè els diferents ritmes dels bancs centrals poden moure el tipus de canvi i alterar els marges de l’activitat exportadora.

L’efecte en hipoteques i pimes

L’Euríbor continuava a l’alça i el finançament bancari de pimes s’encaria mes a mes. Per a les famílies amb hipoteca variable, això vol dir quotes més altes a cada revisió; per a les empreses amb deute referenciat a l’Euríbor, majors costos financers.

Convé simular l’impacte de noves pujades, valorar si compensa fixar el tipus d’una part del deute i consultar amb l’entitat abans de la propera revisió. Fixar el tipus dona certesa sobre la quota, encara que sol tenir un cost inicial més alt, i la decisió depèn de la situació de cada persona o empresa: convé estudiar-la amb números i amb l’assessor. Una referència útil és calcular quant augmentaria la quota anual d’un préstec o d’una hipoteca per cada mig punt addicional de tipus, i comprovar si el pressupost ho suportaria sense necessitat de retallar altres despeses essencials. I si es planteja fixar el tipus d’una part del deute, és important comparar no només el tipus inicial, sinó també les comissions, la flexibilitat per amortitzar i les conseqüències d’una eventual cancel·lació anticipada.

Mentre el BCE continuï pujant, la prudència és pressupostar com si els tipus haguessin de continuar alts.

Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.