El regulador dels EUA demanda Binance i Coinbase

El 5 de juny del 2023 la SEC nord-americana va demandar Binance, la plataforma de criptoactius més gran del món, i l’endemà Coinbase, per operar sense registre com a intermediaris de valors. Era una ofensiva del regulador contra les grans plataformes del sector.

Les demandes arribaven poques setmanes després que Europa hagués aprovat el seu propi marc per als criptoactius. El contrast entre tots dos enfocaments, regles prèvies d’una banda i actuació a través dels tribunals de l’altra, oferia una lliçó pràctica sobre com la manera de regular afecta els qui operen en un mercat i els qui hi confien els seus diners. Per als usuaris, la notícia plantejava dubtes molt pràctics sobre la seguretat dels fons dipositats i sobre la possibilitat de continuar operant amb normalitat, preguntes que qualsevol usuari d’aquestes plataformes es plantejava.

Què se’ls retreia

Darrere de les dues demandes hi havia la SEC, el regulador nord-americà dels mercats de valors. El retret era el mateix per a totes dues plataformes: no haver-se registrat com a intermediaris de valors, és a dir, no complir les regles que s’exigeixen a qui intermedia en aquest tipus de productes.

Registrar-se implica sotmetre’s a obligacions de transparència, d’informació al client i de supervisió. La tesi del regulador era que certes activitats d’aquestes plataformes havien de complir les mateixes exigències que qualsevol altre intermediari de valors. Les empreses demandades tenien dret a defensar-se i la qüestió quedava en mans dels tribunals. Una demanda no equival a una condemna: el procediment es pot allargar durant mesos o anys, i el seu resultat pot ser un acord, una sentència o un canvi en la manera d’operar. Mentrestant, persisteix la incertesa jurídica.

Dos models de regulació

Mentre Europa aprovava regles clares, els Estats Units regulaven a cop de demanda. La diferència és rellevant: un reglament previ permet a les empreses saber per endavant què s’espera d’elles, mentre que una demanda converteix un tribunal en el lloc on es fixen els límits.

Cap dels dos models elimina la incertesa del tot, però la naturalesa d’aquesta incertesa canvia. Amb regles escrites, el repte és adaptar-s’hi; amb litigis, el repte és esperar que es resolguin i assumir que el resultat pot modificar la manera d’operar de tot el sector. Per a les empreses del sector que operen des d’Europa, la combinació d’un marc europeu clar i un marc nord-americà en disputa complica la planificació, perquè han de decidir quins mercats atendre i sota quines normes.

Per què importa la jurisdicció

Per a inversors i intermediaris, la jurisdicció en què s’opera passava a ser una decisió de fons. On està registrada una plataforma, quines normes la regeixen i com es protegeixen els actius del client són preguntes que qualsevol hauria de poder respondre abans de confiar-li els diners.

Si s’opera amb aquests actius, convé també conèixer el tractament fiscal i les obligacions d’informació que corresponen en cada cas, i no donar per fet que el que val en un país val en un altre. Això no és una recomanació de comprar ni de vendre: es tracta de saber amb qui s’opera i en quines condicions, cosa que un assessor pot ajudar a aclarir. Un hàbit senzill és comprovar al web de cada plataforma quina entitat concreta presta el servei, on està establerta, quines autoritzacions declara tenir i com descriu la custòdia dels actius dels clients. I convé no concentrar en un sol operador tot el que es té en aquest tipus d’actius, ni confiar que una marca coneguda equivalgui a una garantia. La diversificació de custodis és una forma bàsica de prudència.

En un sector en plena definició legal, la prudència comença per saber amb qui s’opera i sota quines normes.

Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.