La Fed puja tres quarts de punt

El 15 de juny del 2022 la Reserva Federal va pujar els tipus d’interès 0,75 punts, la pujada més gran des del 1994, després d’una dada d’inflació pitjor de l’esperat. Dos mesos abans, el banc central havia pujat mig punt; ara el ritme s’accelerava una altra vegada. Era el senyal més clar fins aleshores que la prioritat absoluta era controlar els preus, fins i tot a costa del creixement.

Una pujada d’aquesta mida no és una decisió rutinària. Es pren quan el banc central considera que les condicions ho exigeixen, i comunica a tots els agents econòmics que la política monetària ha entrat en una fase molt més restrictiva. Per a empreses, inversors i famílies de qualsevol país, importa perquè el dòlar i els tipus estatunidencs condicionen el cost dels diners i el comportament dels mercats arreu del món.

Una dada pitjor del previst

Els bancs centrals ajusten les seves decisions a les dades que van coneixent. Una inflació pitjor de l’esperada indica que les pujades anteriors no eren suficients, i empeny a actuar amb més força per evitar que les expectatives de preus alts s’arrelin a l’economia. És, en certa manera, una rectificació: el banc central ajusta l’estratègia quan els fets desmenteixen les seves previsions.

Les expectatives importen molt: si empreses i treballadors assumeixen que els preus continuaran pujant, ajusten els seus propis preus i salaris en conseqüència, i això alimenta la inflació per si mateix. Els bancs centrals intenten evitar-ho amb accions visibles i contundents. Per això una xifra dolenta pot provocar una reacció més gran de la prevista, i per això convé seguir les dades més que les declaracions aïllades.

Frenar l’economia per contenir els preus

El missatge era inequívoc: la Fed estava disposada a frenar l’economia per contenir els preus. Això vol dir assumir un cost, en forma de menys creixement, més desocupació potencial i un crèdit més car, a canvi de recuperar l’estabilitat de preus a mitjà termini. La paraula clau és «cost»: cap política monetària restrictiva no és gratuïta, i qui l’aplica assumeix que hi haurà efectes negatius a curt termini.

És un equilibri difícil, i ningú no pot garantir que surti bé. Si l’enduriment és massa suau, la inflació persisteix; si és excessiu, l’activitat cau més del que seria desitjable. Les famílies i les empreses no controlen aquesta decisió, però sí que es poden preparar per a un entorn de creixement més feble i finançament més car, revisant pressupostos, terminis de cobrament i marges de seguretat. Les empreses més exposades són les que depenen de finançament extern i les que venen béns duradors, que solen ser les primeres a notar el refredament de la demanda.

L’efecte en els actius de risc

Els actius de risc, de les borses als criptoactius, ho van acusar de seguida. Quan els tipus pugen amb rapidesa, els diners tendeixen a sortir dels actius més volàtils cap a opcions més segures, i convé que cada inversor sàpiga quant de risc té realment a la cartera i si aquest nivell continua sent adequat per a la seva situació. Si la cartera inclou actius de diferent risc, convé saber quina part representa cadascun i com es va comportar en les caigudes recents.

Un bon exercici consisteix a preguntar-se quant podria caure la cartera en un escenari advers i si aquesta caiguda seria tolerable sense necessitat de vendre. Si la resposta és no, potser el risc és més gran que el desitjat i convé revisar-lo amb calma, no amb pressa. Aquesta nota és informació general i no una recomanació d’inversió; la decisió s’ha d’adaptar als objectius i al termini de cada persona.

Els tipus alts no es noten només en els préstecs: es noten en el preu de gairebé tot.

Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.