- El 31 d’agost, Eurostat va publicar una inflació del 3 % a l’eurozona a l’agost, la més alta en gairebé deu anys.
- L’impulsava sobretot l’encariment de l’energia; el BCE insistia que el repunt seria temporal.
- Amb estalvi en dipòsits gairebé sense remuneració, la pèrdua de poder adquisitiu començava a ser real.
El 31 d’agost del 2021, Eurostat, l’oficina estadística de la Unió Europea, va publicar que la inflació a l’eurozona havia arribat al 3 % a l’agost. Era la xifra més alta en gairebé deu anys i estava impulsada, sobretot, per l’encariment de l’energia. Una dada que no es veia des de feia gairebé una dècada tornava a col·locar el cost de la vida al centre de la conversa econòmica. Per a les llars, l’augment de preus no és una estadística: és el que paguen cada setmana.
Després d’anys amb inflació molt baixa, moltes empreses i famílies de la zona euro s’havien acostumat a planificar amb preus quasi estables. La nova dada trencava aquesta inèrcia. Encara que el Banc Central Europeu insistia que es tractava d’un repunt temporal, la pujada ja es notava als pressupostos domèstics i als costos de les empreses, i plantejava una pregunta incòmoda: quant de temps podia durar. La resposta importa perquè determina si els ajustos que es facin han de ser puntuals o estructurals.
Què va dir Eurostat
Eurostat és l’oficina estadística de la Unió Europea i publica, entre altres dades, la inflació del conjunt de l’eurozona. La dada d’agost mostrava un augment del 3 % respecte a l’any anterior, el nivell més alt en gairebé deu anys. El principal motor era l’energia, l’encariment de la qual es traslladava als preus de l’electricitat, dels carburants i, de manera indirecta, de molts altres béns i serveis.
Una dada així és rellevant perquè la inflació de l’eurozona és una de les variables que més pesen en les decisions del BCE. Quan s’allunya de l’objectiu, augmenta la pressió per reaccionar, i la manera de fer-ho, amb els tipus d’interès, afecta el cost de les hipoteques, dels préstecs a empreses i de la rendibilitat de l’estalvi.
La postura del BCE
El BCE insistia que el repunt seria temporal. Una part de la pujada es devia a factors que podien revertir-se, com l’efecte de la reobertura de l’economia. Però mentre no es revertien, els preus continuaven sent més alts per a llars i empreses, i el debat sobre la seva durada quedava obert.
Que una cosa sigui temporal no vol dir que no es noti mentre dura. Una família que paga més per l’energia o per la compra setmanal veu reduït el seu marge d’estalvi, i una empresa que no pot traslladar els seus costos veu reduït el seu marge de benefici. Com més es prolonga la situació, més gran és l’efecte acumulat, i més difícil resulta saber quan es normalitzarà. Per això convé pressupostar amb prudència, sense donar per fet un retorn ràpid als preus anteriors.
L’efecte en l’estalvi
Per a una família amb estalvi en dipòsits gairebé sense remuneració, la pèrdua de poder adquisitiu començava a ser real. Si els preus pugen un 3 % i els diners amb prou feines rendeixen, cada any es pot comprar menys amb el mateix import. Convé revisar quant estalvi es manté en liquiditat, amb quina finalitat, i parlar amb un assessor sobre alternatives adequades al perfil i als terminis de cada família.
Mantenir un coixí de seguretat continua sent assenyat, i la liquiditat compleix una funció essencial. Però els diners que no tenen una destinació propera ni una raó clara per romandre aturats mereixen una reflexió. Qualsevol decisió s’ha de prendre en funció dels objectius, el termini i la tolerància al risc de cadascú, no pel titular d’un dia. Els titulars canvien cada setmana; els objectius familiars, no. La liquiditat té el seu lloc, però també un cost ocult.
Revisar l’estalvi amb calma és més útil que reaccionar a una dada aïllada.
Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.
