El BCE reforça el seu programa fins al 2022

El 10 de desembre del 2020 el Banc Central Europeu va afegir 500.000 milions d’euros al seu programa de compres d’emergència i el va allargar fins al març del 2022. Aquell mateix dia, la Unió Europea va desbloquejar el pressupost i el fons de recuperació, que havien quedat bloquejats. Dues decisions que, juntes, reforçaven el suport institucional a l’economia europea. El missatge combinat era de continuïtat en el suport.

Per a empreses i famílies, la lectura combinada era clara: l’entorn de tipus baixos s’havia de perllongar, i els ajuts europeus, després d’un període d’incertesa sobre el seu desbloqueig, s’acostaven a la seva posada en marxa. Era un moment adequat per repassar la gestió de la liquiditat i per entendre què implicava, a la pràctica, viure en un entorn de diners barats durant diversos anys més.

Més compres, més temps

El BCE va reforçar el seu programa de compres d’emergència amb 500.000 milions addicionals i el va allargar fins al març del 2022. Ampliar el programa significava que el banc central continuaria sostenint el mercat de deute durant més temps i, amb això, que els tipus d’interès es mantindrien baixos durant un període llarg.

Aquesta previsibilitat té un valor per a qui es finança: permet planificar inversions i refinançaments amb una visió més estable del cost dels diners. Però té també una cara menys favorable per a qui estalvia, perquè la rendibilitat dels productes conservadors continuaria sent molt reduïda. El programa, a més, no és permanent, i la sortida d’aquest tipus de polítiques sol requerir cura per no provocar pertorbacions. Per això no convé donar per permanent un entorn que, per definició, depèn de decisions que es poden revisar.

El fons europeu, desbloquejat

Aquell mateix dia, la UE va desbloquejar el pressupost i el fons de recuperació. Era una bona notícia per a la perspectiva d’una recuperació coordinada, perquè permetia que els fons acordats al juliol poguessin començar a posar-se en marxa. Per a les empreses, un pas més cap a l’arribada efectiva dels ajuts.

Desbloquejar un fons no vol dir que els diners arribin a les empreses l’endemà: després cal aprovar els plans nacionals, obrir les convocatòries, avaluar els projectes i justificar la despesa. Però eliminava un obstacle polític d’importància i reduïa el risc de retards prolongats. Qui estigués preparant projectes ho podia fer amb una confiança una mica més gran que el marc acabaria funcionant. Tot i així, els calendaris polítics rarament coincideixen amb els de la tresoreria, i convé no comptar amb ingressos encara no rebuts.

El cost de deixar els diners quiets

Amb tipus baixos garantits per més temps, el cost de no tenir un pla per a la liquiditat ociosa continuava creixent: els diners quiets perdien valor any rere any. Mantenir tresoreria és necessari, però tenir-ne més de la que es necessita té un cost. Convé decidir quanta liquiditat convé conservar i què fer amb la resta, amb assessorament i d’acord amb els objectius de cadascú. Mantenir diners aturats per inèrcia és una decisió, encara que no es percebi com a tal.

Un punt de partida és separar els diners segons la seva funció: el que serveix per a les despeses dels propers mesos, el que cobreix imprevistos i el que no es necessitarà durant anys. A partir d’aquí, l’assessor pot ajudar a valorar alternatives coherents amb cada termini i amb el nivell de risc que cada persona estigui disposada a assumir, sense prometre rendibilitats i sense perdre de vista que qualsevol opció té avantatges i riscos propis. Cap producte és adequat per a tothom: l’important és que encaixi amb el termini, la necessitat de liquiditat i la tolerància al risc.

Un pla per a la liquiditat ociosa val més que deixar-la on és per inèrcia.

Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.