Cau el pont de Gènova

El 14 d’agost del 2018 es va ensorrar el pont Morandi de Gènova. Van morir 43 persones. Un fet d’aquesta gravetat exigeix, abans de res, record i respecte per a les víctimes i les seves famílies.

El succés va obrir un debat europeu sobre el manteniment de les infraestructures i sobre les concessions privades. Les preguntes que va plantejar continuen sent pertinents per a qui gestiona actius, públics o privats: quant s’inverteix a conservar el que ja existeix, qui decideix, qui en respon i com es comprova que es fa bé. Són qüestions que, sense perdre de vista el dolor del moment, tenen una lectura pràctica. Una lectura que s’ha de fer amb prudència i sense precipitar conclusions sobre cada cas concret.

Una tragèdia humana

Abans de res, l’ensorrament va ser una tragèdia que es va cobrar 43 vides i va marcar una ciutat sencera. Qualsevol reflexió econòmica ha de partir del respecte a les víctimes i a les seves famílies.

Per això convé abordar el tema amb sobrietat. Les lliçons que es poden extreure d’un succés així no s’han d’utilitzar per buscar titulars ni per ajustar comptes, sinó per recordar que darrere de cada infraestructura hi ha persones que l’usen cada dia confiant que és segura. Aquesta confiança és l’objectiu últim de qualsevol política de conservació, i qui té responsabilitats sobre un actiu no la pot donar per descomptada. La temptació de rebaixar la vigilància quan tot sembla funcionar és natural, i per això cal que les revisions siguin periòdiques i obligatòries, no ocasionals.

El debat sobre el manteniment

Després del succés es va obrir a Europa una discussió sobre com es conserven les infraestructures envellides i sobre el paper de les concessions privades, en què una empresa explota una obra pública a canvi d’ingressos durant anys. Quan, quant i qui ha d’invertir en manteniment va ser el centre de la polèmica. Més enllà de les respostes concretes, el debat va recordar que la seguretat no és un cost accessori, sinó una part essencial del valor de qualsevol infraestructura.

Una concessió és un contracte pel qual una empresa construeix o gestiona una infraestructura i obté ingressos durant un període, a canvi d’assumir obligacions, entre elles la conservació. El seu èxit depèn que les condicions estiguin ben definides, que hi hagi supervisió real i que els incentius de les parts apuntin en la mateixa direcció. Quan algun d’aquests elements falla, el risc no sempre es veu fins que passa alguna cosa greu. Aquesta és una de les raons per les quals la transparència sobre l’estat de les infraestructures i sobre els contractes que les regeixen interessa tota la societat.

Una lliçó sobre manteniment

En l’àmbit empresarial i patrimonial, l’ensenyament és general: el manteniment preventiu d’edificis, instal·lacions i equips costa menys que el correctiu, i les assegurances i les responsabilitats s’han de revisar amb rigor. Un inventari d’actius crítics i un calendari d’inspeccions formen part d’una gestió responsable. Documentar cada inspecció i cada reparació crea un historial que facilita la presa de decisions i demostra diligència davant de tercers.

Per a un propietari d’immobles, una comunitat de veïns o una empresa amb instal·lacions, això es tradueix en accions senzilles: conèixer l’estat real de cada element, programar revisions periòdiques amb tècnics qualificats, deixar constància del que es fa i pressupostar de manera realista les reparacions futures. També convé comprovar amb l’asseguradora quins riscos cobreix la pòlissa i qui respon en cas de danys a tercers. I quan un actiu és en mal estat, el prudent és no ajornar la intervenció pel cost, perquè el risc de no actuar pot ser molt més gran.

Tenir cura del que es té és una manera de prevenir els riscos que no es veuen.

Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.