Els EUA reactiven les sancions a l’Iran

El 7 d’agost del 2018 va entrar en vigor el primer paquet de sancions que els Estats Units van reactivar contra l’Iran després de retirar-se, el 8 de maig, de l’acord nuclear del 2015. Limiten, entre altres coses, les compres de dòlars nord-americans per part de l’Iran, el comerç d’or i metalls preciosos, d’alumini, acer i carbó, el sector de l’automòbil i les operacions amb la moneda iraniana. Un segon bloc, que afectarà el petroli i el sistema bancari, està previst per al 4 de novembre.

El mateix 7 d’agost, la Unió Europea va fer efectiva l’actualització del seu «estatut de bloqueig», un reglament del 1996 pensat per protegir les empreses europees de les sancions extraterritorials de tercers països. Amb això, la Unió intenta mantenir viu l’acord nuclear, que dona suport, i protegir les companyies europees que comercien amb l’Iran.

Sancions primàries i secundàries

Les sancions primàries afecten les persones i empreses nord-americanes, que tenen prohibit operar amb l’Iran. Les secundàries van més enllà: amenacen amb represàlies, com l’exclusió del sistema financer nord-americà, empreses d’altres països que facin determinades operacions amb l’Iran. Com que bona part del comerç internacional es liquida en dòlars o passa per bancs amb presència als Estats Units, el risc pràctic per a una empresa europea és real encara que no tingui negoci en aquest país.

Per això moltes companyies han optat per retirar-se sense esperar que la norma les hi obligui. Diverses grans empreses europees han anunciat ja que suspendran o reduiran la seva activitat a l’Iran. Els bancs, que són els qui més exposen el seu accés al mercat nord-americà, tendeixen a rebutjar els pagaments relacionats amb aquest país, fins i tot quan l’operació en si és legal a Europa.

Què fa l’estatut de bloqueig

L’estatut de bloqueig estableix que les empreses europees no poden complir les sancions extraterritorials que figuren en el seu annex, llevat que la Comissió Europea les autoritzi de manera excepcional quan l’incompliment els causi un perjudici greu. També impedeix que les decisions de tribunals estrangers que apliquin aquestes sancions es reconeguin a la Unió i permet reclamar els danys patits per aquest motiu.

A la pràctica, això col·loca les empreses davant d’un dilema. Si compleixen les sancions dels Estats Units, podrien incomplir una norma europea; si continuen operant amb l’Iran, podrien enfrontar-se a mesures nord-americanes. A més, la norma obliga a informar la Comissió dels efectes sobre els interessos econòmics de l’empresa. La protecció legal existeix, però no substitueix una decisió comercial prudent, i convé documentar les raons per les quals es manté o se suspèn cada operació.

Què convé revisar

Qualsevol empresa que exporti, importi o financi operacions amb l’Iran, o amb socis que ho facin, hauria de revisar la seva exposició: quins clients, proveïdors o intermediaris estan vinculats al país, quins contractes inclouen clàusules de sancions i què diuen els seus bancs sobre l’acceptació de pagaments. Convé també comprovar el compliment de les normes de control d’exportacions i de béns de doble ús.

Per a les empreses que no tenen negoci a l’Iran, l’efecte pot ser indirecte, a través de proveïdors, plataformes o institucions financeres que apliquin la seva pròpia política de compliment. Un programa de diligència deguda actualitzat, amb llistes de sancions i clàusules contractuals, és la millor defensa, i es pot preparar amb un assessor jurídic especialitzat.

Les sancions són una norma, però també una decisió de risc: convé prendre-la amb les dades al davant.

Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.