- El 2 de novembre Donald Trump va nomenar Jerome Powell president de la Reserva Federal.
- Aquell dia el Banc d’Anglaterra va pujar els tipus per primera vegada en més de deu anys.
- Els grans bancs centrals avancen cap a una política menys expansiva: convé revisar periòdicament l’estructura del deute i de la cartera.
El 2 de novembre de 2017 Donald Trump va nomenar Jerome Powell com a president de la Reserva Federal i el Banc d’Anglaterra va pujar els tipus per primera vegada en més de deu anys. Dues decisions de política monetària van coincidir en la mateixa jornada i totes dues apuntaven en una direcció semblant: la d’un entorn de diners progressivament menys barats a les principals economies avançades.
L’atenció dels mercats es va repartir entre totes dues notícies. El nomenament del president de la Fed interessa perquè d’ell depèn, en bona mesura, l’orientació de la política monetària de la primera economia del món; la pujada britànica, perquè trencava amb una llarga etapa de tipus mínims en un país que a més afronta la incertesa del Brexit. Juntes, dibuixen el context en què es prendran moltes decisions financeres. Per a qui té deutes o estalvis, és una invitació a revisar supòsits que potser es van fer en un altre moment del cicle.
Una nominació clau
El president de la Fed és una de les figures amb més influència en els mercats financers globals, perquè les seves decisions afecten els tipus d’interès i el valor del dòlar a tot el món. Per això el seu nomenament se segueix amb especial atenció, buscant pistes sobre la continuïtat o el canvi de rumb. Un president pot mantenir la línia del seu predecessor o introduir matisos que alterin les expectatives.
Les decisions de la Fed no les pren una sola persona, sinó un comitè, de manera que el pes individual del president té límits. Tot i això, la seva comunicació i el seu estil importen molt, perquè els mercats interpreten cada paraula. Per a l’estalviador o l’empresari, la lectura útil no és predir què farà, sinó entendre que el canvi de presidència és un factor més en un entorn de tipus que tendeix a normalitzar-se. Les institucions canvien de rostre, però la tendència general importa més que cada nom.
Una pujada britànica
Que el Banc d’Anglaterra pugés els tipus per primera vegada en més de deu anys reflecteix un gir en la política monetària d’un país que afrontava, a més, la incertesa del Brexit. Per a qui té deutes, ingressos o inversions en lliures, suposa un canvi rellevant en el cost dels diners. Els préstecs a tipus variable s’encareixen i l’estalvi en lliures tendeix a remunerar-se una mica millor.
La decisió també influeix en la divisa, encara que els seus efectes depenen de molts factors que no es limiten als tipus d’interès. Per a una empresa amb operacions al Regne Unit, el canvi afecta el finançament local, els preus i el valor dels fluxos en lliures. Convé tenir-ho present en planificar pressupostos i en negociar contractes, especialment els de llarga durada. Una divisa i uns tipus que es mouen requereixen previsions flexibles.
Què observar
El moviment coordinat dels grans bancs centrals cap a una política menys expansiva és una tendència que influeix en préstecs, divises i actius financers. Revisar periòdicament l’estructura del deute i la composició de la cartera permet adaptar-se a aquest canvi d’entorn. Amb tipus a l’alça, convé saber quina part del deute és variable i quin és el calendari de venciments.
No es tracta d’endevinar el proper moviment dels bancs centrals, sinó que cap decisió important no depengui que els tipus es mantinguin en els nivells actuals. Un pla sòlid resisteix diferents escenaris, i una revisió a l’any, amb l’ajuda d’un assessor, sol ser suficient. Aquest text és informació general i no una recomanació d’inversió.
Els bancs centrals marquen el preu dels diners; convé seguir-los, no endevinar-los.
Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.
