Bitcoin supera els 10.000 dòlars

A finals de novembre de 2017 el bitcoin va superar els 10.000 dòlars, després de multiplicar el seu preu per deu en l’any. Creixia l’interès dels petits inversors. Feia només uns mesos era un actiu conegut només per especialistes; ara ocupava portades, converses familiars i consultes a bancs i assessors. La velocitat del canvi és, per si mateixa, una informació rellevant. Als mercats, la rapidesa amb què alguna cosa es posa de moda sol dir més sobre l’estat d’ànim que sobre el valor.

Quan un actiu concentra tanta atenció en tan poc temps, augmenta la probabilitat que moltes persones decideixin participar-hi sense tenir clar què compren ni per què. És un patró que s’ha repetit al llarg de la història financera en diferents mercats. Reconèixer-lo no implica preveure el que passarà, però sí que ajuda a mantenir el cap fred quan la conversa social es torna eufòrica. L’eufòria, per definició, és l’estat en què menys es pensa en el risc.

Una pujada vertiginosa

Que un actiu multipliqui el seu valor per deu en menys de dotze mesos és excepcional, i sol atraure els qui volen participar de la pujada sense entendre del tot el que compren. Les revaloritzacions tan ràpides són també les que més fàcilment es reverteixen. La por de quedar-se fora, que empeny a decidir amb pressa, és un dels pitjors consellers en matèria de patrimoni.

Una pujada tan accentuada atrau a més nous participants, cosa que alimenta el moviment, però també el fa més fràgil: quan la dinàmica canvia, la sortida de pocs pot arrossegar molts. Entendre aquesta mecànica ajuda a no confondre un preu que puja amb una inversió sòlida, cosa que les històries de revaloritzacions espectaculars tendeixen a presentar com a evident. El camí invers funciona amb la mateixa lògica.

Volatilitat i risc

Un actiu el preu del qual es mou tant en tan poc temps pot perdre gran part del seu valor amb la mateixa rapidesa amb què el va guanyar. No té fluxos de caixa que permetin valorar-lo, i el seu preu depèn de la confiança de compradors i venedors a cada moment. Una empresa genera beneficis i un bo paga interessos; aquí, el valor resideix només en el que uns altres estiguin disposats a pagar.

Això no vol dir que l’actiu manqui d’utilitat ni que el seu preu hagi de caure, sinó que les seves fluctuacions són difícils d’anticipar i d’explicar amb criteris convencionals. La volatilitat extrema exigeix una tolerància a les pèrdues que la majoria dels estalviadors no té, i una quantitat invertida que no comprometi els seus plans vitals. Per això la mida de qualsevol posició ha de ser petita en relació amb el patrimoni. És una regla de proporció que protegeix davant d’errors de càlcul, que sempre existeixen.

Seny patrimonial

Les decisions sobre patrimoni haurien de respondre a un pla, no al soroll del mercat ni a la por de quedar-se fora. Qui es plantegi invertir en aquests actius ha d’assumir que pot perdre tot el que hi inverteixi i parlar-ne abans amb un assessor independent. Un bon assessor no promet rendibilitats, sinó que ajuda a ordenar objectius, terminis i riscos, i a distingir entre el que és necessari i el que és especulatiu.

Aquest text és informació general i no una recomanació d’inversió. El prudent és no destinar mai a una aposta d’aquest tipus diners que es necessitin a curt termini, ni endeutar-se per fer-ho, i mantenir separat l’estalvi de seguretat del que s’assumeix amb risc. La millor decisió és la que un pot sostenir amb serenitat encara que el preu es mogui amb força en qualsevol direcció.

Quan tothom parla d’una pujada, és el moment de preguntar-se pel risc.

Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.