- El 22 de setembre del 2017, a Florència, May va proposar un període d’implementació d’uns dos anys després de la sortida prevista per al març del 2019.
- Va prometre complir els compromisos pressupostaris en curs i registrar els ciutadans europeus que arribin durant la transició.
- El discurs va aclarir el calendari, però no la relació futura: empreses i famílies segueixen necessitant escenaris alternatius.
El 22 de setembre del 2017, la primera ministra britànica, Theresa May, va pronunciar a Florència un discurs llargament esperat sobre el Brexit. En ell va proposar un període d’implementació, o de transició, d’uns dos anys després de la sortida formal del Regne Unit de la Unió Europea, prevista per al març del 2019. Durant aquell temps, l’accés al mercat únic i a la unió duanera continuaria en termes molt semblants als actuals.
L’objectiu, va explicar, era evitar un tall brusc: que ciutadans, empreses i serveis públics s’haguessin d’adaptar només una vegada, i no a canvis successius. El negociador en cap de la Unió Europea, Michel Barnier, va qualificar el discurs de constructiu, però va demanar posicions més precises per poder avançar. Per al món empresarial, el discurs importava perquè, per primera vegada, es parlava d’un horitzó concret d’adaptació, tot i que encara no d’un acord.
La proposta de transició
A més de la transició, May va assegurar que el Regne Unit compliria els seus compromisos amb el pressupost europeu del període en curs, de manera que cap Estat membre hagués de pagar més ni rebre menys per la sortida. No va donar una xifra: la quantia de l’acord financer quedava per a la negociació. Els ciutadans europeus podrien continuar arribant al país per viure i treballar durant la transició, però s’haurien d’inscriure en un sistema de registre.
També va descartar dos models de relació futura, el de Noruega, lligat a l’Espai Econòmic Europeu, i el del Canadà, basat en un tractat comercial convencional, i va demanar un acord a mida. Va proposar, a més, incorporar l’acord de sortida a la llei britànica, amb tribunals que podrien tenir en compte la jurisprudència europea sense quedar-hi sotmesos, un punt que no complia l’exigència de Brussel·les que el seu Tribunal de Justícia tingués la darrera paraula.
El que quedava obert
Era una proposta unilateral, i la Unió Europea l’havia d’acceptar. Tampoc no resolia l’essencial: com seria la relació comercial després de la transició, què passaria amb la duana i els controls, o com es reconeixerien les qualificacions professionals. I quedava pendent tancar abans l’acord de sortida, amb la quantia financera, els drets dels ciutadans i la frontera d’Irlanda. En altres paraules, donava un calendari, però no una destinació.
Per a una empresa que exporta al Regne Unit, hi té filials o hi trasllada personal, la proposta oferia per primera vegada una referència: fins al 2021, aproximadament, l’entorn s’assemblaria a l’actual. Era una referència útil per planificar, tot i que depenia que es convertís en un acord, i no una garantia.
Què convé revisar
Convé repassar els contractes amb vigència posterior al març del 2019, sobretot els de subministrament, distribució i finançament: clàusules de jurisdicció i llei aplicable, divisa de pagament, revisió de preus i causes de resolució. També la situació de residència i de treball de les persones afectades, i els serveis o fluxos de dades que depenguin de la pertinença al mercat únic. El tipus de canvi de la lliura afegeix una altra font d’incertesa.
Una bona pràctica és treballar amb almenys tres escenaris: una transició ordenada, una sortida sense acord i un acord comercial ambiciós, i valorar quines decisions es poden prendre ara sense dependre de quin s’imposi. També convé identificar els clients i proveïdors britànics més crítics i conversar-hi sobre els seus plans. El seu assessor li pot ajudar a prioritzar els punts més sensibles del seu negoci.
Amb una negociació oberta, planificar per a diversos escenaris costa menys que improvisar amb un de sol.
Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.
