La Xina prohibeix les ICO

El 4 de setembre de 2017 la Xina va prohibir les ofertes inicials de criptomonedes, conegudes com a ICO, i poc després va ordenar tancar les plataformes d’intercanvi locals. La decisió va tenir un efecte immediat en un mercat que havia crescut amb rapidesa en els mesos anteriors i que es movia sobretot en un terreny sense regles clares, per la qual cosa qualsevol intervenció d’una autoritat tan rellevant tenia un pes notable. Per a altres països, la decisió va servir de referència sobre fins on pot arribar la intervenció pública en aquest terreny.

Per a qui seguia el fenomen des de fora, l’episodi plantejava una qüestió fonamental: què passa amb un actiu l’existència i la negociació del qual depenen que les autoritats de cada país el tolerin? La resposta de la Xina va ser radical, però no va ser l’única possible, i la comparació amb altres jurisdiccions ajuda a entendre quin marge d’incertesa acompanya aquest tipus d’inversions. Entendre aquesta incertesa és tan important com conèixer la tecnologia.

Què és una ICO

Una oferta inicial de criptomonedes és una manera de captar diners en què un projecte emet fitxes digitals a canvi d’altres monedes, digitals o tradicionals. A diferència d’una sortida a borsa, solia fer-se sense un marc regulatori clar ni garanties equivalents per a l’inversor. Qui comprava les fitxes rebia a canvi la promesa d’un servei futur o d’un dret que depenia de l’èxit del projecte.

En una sortida a borsa, l’empresa ha de publicar informació detallada i verificada, i està subjecta a la supervisió d’un organisme regulador. En una ICO, la informació solia limitar-se a un document elaborat pels mateixos promotors, amb pocs controls externs. Aquesta diferència explica que el risc per a l’inversor fos molt més gran i que les autoritats de molts països comencessin a prestar atenció.

Per què actua un regulador

Les autoritats temen que aquestes operacions s’utilitzin per a fraus, per eludir controls de capital o que els petits inversors assumeixin riscos que no comprenen. Prohibir-les és la resposta més dràstica; altres països van optar per regular-les en lloc de vetar-les. Cada enfocament reflecteix prioritats diferents: protegir l’inversor, evitar la fuga de capitals, o no frenar la innovació tecnològica.

Per a l’inversor, el rellevant és que l’entorn regulatori no és una variable estable. Una norma nova pot reduir de cop la liquiditat d’un actiu, impedir-ne la negociació en un país o canviar-ne el tractament fiscal. Els actius tradicionals també estan subjectes a regulació, però compten amb marcs consolidats; aquí, el marc és encara en construcció, i els canvis poden ser més bruscos. Com més nou és un mercat, més probable és que les seves regles es reescriguin sobre la marxa.

Què ensenya a qui s’hi interessa

L’episodi il·lustra que els actius digitals depenen en gran mesura de l’entorn regulatori, que pot canviar de cop a qualsevol país. Qui participi en aquest tipus de mercats ha de tenir present que les normes, i per tant les condicions, poden modificar-se ràpidament. Convé informar-se de la situació legal al país de residència i al de la plataforma que s’utilitzi, i no donar per suposat que el que es permet avui es permetrà demà.

També convé preguntar-se què passaria amb el que s’ha invertit si una plataforma tanqués o si un projecte fos prohibit. Un actiu l’existència del qual depèn d’una decisió administrativa comporta un risc addicional que no apareix a les cotitzacions. Aquest text és informació general i no una recomanació d’inversió; abans de qualsevol decisió, convé parlar amb un assessor independent.

Aquest risc regulatori no figura en cap cotització, i convé tenir-lo present abans de decidir.

Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.