El 8 de juliol de 2022 va morir Shinzo Abe, ex primer ministre del Japó, després de ser tirotejat a Nara durant un acte de campanya. Repassem els fets i el llegat econòmic de les «abenomics».
El 8 de juliol de 2022, l’ex primer ministre japonès Shinzo Abe va morir als 67 anys després de rebre dos trets per l’esquena mentre pronunciava un discurs de campanya a les portes d’una estació de tren de Nara, a l’oest del Japó. Va ser traslladat en helicòpter a un hospital, on va morir. La policia va detenir al lloc dels fets Tetsuya Yamagami, de 41 anys i antic membre de les forces navals japoneses, sospitós d’assassinat; segons la policia, va fer servir una arma de fabricació casolana d’uns 40 centímetres i va reconèixer els fets.
L’atac es va produir dos dies abans de les eleccions a la Cambra alta del diumenge 10 de juliol. El primer ministre, Fumio Kishida, el va qualificar de bàrbar i va assegurar que els comicis seguirien endavant. Es van celebrar tal com estava previst: la coalició del Partit Liberal Democràtic (63 escons) i Komeito (13) va obtenir 76 dels 125 escons en joc, i la participació va pujar fins a prop del 52 %.
Qui va ser Abe
Abe va ser primer ministre per primera vegada el 2006, als 52 anys, el més jove de la història del Japó, i va deixar el càrrec un any després, en part per motius de salut. Va tornar al poder el 2012 i el va mantenir fins al 2020, quan va dimitir al·legant una recaiguda de la colitis ulcerosa que patia des de l’adolescència. Quan se’n va anar, era el primer ministre que més temps havia estat en el càrrec al Japó. Va guanyar sis eleccions nacionals i va continuar sent una figura influent al Partit Liberal Democràtic, on liderava la seva facció més gran.
Les «abenomics»
Amb aquest nom es coneix la política econòmica que Abe va posar en marxa el 2012, basada en tres «fletxes»: expansió monetària, estímul fiscal i reformes estructurals. L’objectiu era posar fi a la deflació i reactivar l’economia. El gener del 2013, el Govern i el Banc del Japó van fixar en una declaració conjunta un objectiu d’inflació del 2 %, i l’abril d’aquell any el banc central, amb Haruhiko Kuroda al capdavant, va llançar un programa de compres d’actius que va doblar la base monetària.
L’expansió monetària va afeblir el ien i va fer pujar les cotitzacions borsàries, cosa que va beneficiar les grans empreses exportadores. L’abril del 2014, l’impost japonès sobre el consum va pujar del 5 % al 8 %, i l’economia es va estancar després d’aquesta pujada. El juny del 2022, el Banc del Japó continuava aplicant aquella orientació: el 17 de juny va mantenir el seu tipus a curt termini en el –0,1 % i el seu compromís que el rendiment del bo a deu anys es mantingui al voltant del 0 %, mentre altres grans bancs centrals ja pujaven tipus.
Un balanç amb matisos
Els analistes coincideixen que els resultats van ser mixtos. La deflació es va frenar, l’atur va caure a mínims de dècades i el Japó va encadenar vuit trimestres de creixement entre el 2015 i el 2017, la seva ratxa més llarga en gairebé trenta anys. Però l’objectiu d’inflació del 2 % no es va assolir de manera sostinguda, el creixement real mitjà del seu segon mandat va ser del 0,9 % (segons l’economista Kaya Keiichi, sense comptar el 2020), la meta d’elevar el PIB nominal a 600 bilions de iens el 2020 no es va complir i els salaris van créixer menys del que s’esperava.
El deute públic superava el 200 % del PIB abans de la pandèmia, el més alt de l’OCDE. El seu successor, Yoshihide Suga, va prometre continuar les «abenomics»; l’actual primer ministre, Fumio Kishida, n’ha pres distàncies i parla d’un «nou capitalisme».
Abe deixa un llegat econòmic discutit: les mesures són conegudes i el judici sobre els seus efectes seguirà obert.
Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.
