Ordenar un patrimoni dispers

La majoria dels patrimonis familiars no estan desordenats per descuit. Creixen decisió a decisió: un compte obert per a una venda, una societat per a un immoble, una inversió feta a través d’un amic. Vint anys després, el conjunt és més del que ningú pot tenir al cap.

Aquesta manca de visió de conjunt té conseqüències pràctiques. Es dupliquen comissions i gestions, s’obliden comptes, ningú no sap quant hi ha realment a cada lloc i, sobretot, només una persona sabria què fer si ella no estigués disponible. Ordenar no vol dir vendre ni reestructurar. Vol dir, primer, veure.

1. Començar per un inventari, no per una estratègia

Abans de decidir res, cal posar-ho tot per escrit: cada compte, societat, immoble, préstec, assegurança i assessor, amb qui n’és el titular i qui hi té accés. És una feina lenta i poc vistosa, i és el més útil que pot fer una família.

Convé ser sistemàtic. N’hi ha prou amb un full amb una fila per element i columnes com titular, entitat o organisme, data d’obertura o adquisició, documents que ho avalen, persones autoritzades i qui coneix les claus d’accés. Inclogui també el que no apareix en cap extracte: acords verbals, garanties prestades, participacions en societats creades amb amics o familiars, assegurances antigues.

En aquesta fase són freqüents les sorpreses: comptes que ningú no fa servir, pòlisses duplicades, documents sense signar, immobles que continuen a nom d’algú mort fa anys. No són motiu d’alarma; són precisament la raó per la qual val la pena fer l’exercici.

2. Esbrinar qui s’ocupa de què

Al costat de cada element, anoti qui se n’ocupa avui. Sovint la resposta és «ningú» o «depèn de la memòria d’una persona». Aquests són els primers riscos que cal resoldre.

Una bona pregunta és què passaria si aquesta persona no estigués disponible durant un mes, o durant un any. Si ningú no sabria com accedir-hi, què venç i quan o a qui trucar, el problema no és financer sinó d’organització, i es resol amb documentació, delegacions clares i un assessor de referència que conegui el conjunt.

Anoti també qui assessora cada peça: banc, gestor, advocat, assessor fiscal. Quan cadascun veu només una part, cap no veu el tot, i és habitual que el consell sobre cada peça sigui correcte i, tanmateix, incoherent amb la resta.

3. Un sol informe, en llenguatge senzill

Un informe consolidat (un document que mostra tot el patrimoni i s’actualitza regularment) canvia la qualitat de totes les converses que vénen després. No ha de ser complicat. Ha de ser complet i que la família l’entengui.

A la pràctica n’hi ha prou que mostri, per a cada element, què és, quant val aproximadament, on és i qui en respon, i que s’actualitzi amb una periodicitat fixa, per exemple cada trimestre o cada any. L’important és que la informació sigui comparable d’un període a un altre i que no depengui d’un únic programa ni d’una única persona. Amb ell, les converses amb els assessors, i entre els membres de la família, deixen de basar-se en records.

4. Només aleshores, simplificar

Amb la imatge completa al davant, és evident què es pot tancar, fusionar o reestructurar. Aquests canvis els dissenyen els seus advocats i assessors fiscals; l’important és que formin part d’un sol pla, i no tornin a ser decisions soltes.

Aleshores és possible preguntar-se si calen tants comptes o societats, si alguna estructura ja no compleix la funció per a la qual es va crear i si hi ha contractes que se solapen. Cada canvi pot tenir efectes fiscals, jurídics i de cost que s’han d’analitzar abans d’actuar; per això convé ordenar-los en un calendari amb una persona responsable i conservar la documentació d’abans i d’després.

L’ordre no és una finalitat en si mateixa. És el que permet a una família prendre bones decisions, i transmetre-les.

Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.