L’informe Draghi

El 9 de setembre del 2024, Mario Draghi va presentar el seu informe sobre la competitivitat europea. Reclamava una inversió addicional de centenars de milers de milions d’euros l’any en innovació, energia i defensa, un esforç d’una escala poc habitual en temps de pau. Les xifres impressionen, però el que importa és la lògica: sense inversió sostinguda, la bretxa amb les grans economies tendeix a ampliar-se.

Un informe d’aquest tipus no canvia les normes per si mateix, però marca l’agenda del debat econòmic europeu durant anys. Les propostes que conté es converteixen en referència per als governs, les institucions i les empreses, i anticipen cap a on es poden dirigir la regulació, el finançament públic i la inversió privada. Per això convé entendre el seu diagnòstic i les línies generals de les seves recomanacions. No vol dir que totes s’hagin d’aplicar, ni en el mateix termini, però sí que marquen una direcció.

Què proposa l’informe

Aquesta inversió addicional es concentra en tres àmbits, innovació, energia i defensa, en què Europa considera que necessita guanyar capacitat pròpia. Són camps en què la inversió és intensiva, els terminis de retorn són llargs i l’escala importa.

La magnitud de les xifres dona una idea de l’ambició del plantejament: no es tracta d’ajustos marginals, sinó de reorientar de manera substancial la manera com l’economia europea inverteix. Com es finançaria aquest esforç, amb quina barreja de fons públics i privats i amb quines regles, era una qüestió oberta, que correspon decidir als governs i a les institucions. Per a les empreses, la conseqüència pràctica és que poden aparèixer nous instruments de finançament i noves exigències.

El diagnòstic

El diagnòstic era clar: Europa creixia menys que els Estats Units i la Xina. Un creixement menor significa menys marge per finançar serveis públics, pensions i projectes privats, de manera que el debat afecta tant els governs com les empreses. Si l’economia creix poc, la recaptació també, i els compromisos de despesa es tornen més difícils de sostenir.

Per al ciutadà i per a l’empresari, el missatge és que la competitivitat no és un concepte abstracte. Es tradueix en salaris, en ocupació, en la capacitat de les empreses per innovar i en la qualitat dels serveis públics. Una Europa que perd terreny davant altres grans economies és una Europa amb menys recursos per afrontar els seus reptes, i aquest risc és compartit. La millor resposta no és el pessimisme, sinó conèixer les dades i adaptar-hi l’estratègia.

Què significa per a les empreses

Per a les empreses europees, l’escala i el finançament serien els grans reptes de la dècada. Competir amb companyies de mercats molt més grans exigeix mida, capacitat d’inversió i accés a capital en condicions raonables. Les empreses petites i mitjanes, que són la majoria del teixit empresarial europeu, hi tenen un desafiament particular. Sovint no tenen els recursos per suportar projectes llargs o els contactes per accedir a finançament especialitzat.

Qui pensi a créixer o a innovar hauria d’explorar amb temps les vies de finançament disponibles i valorar aliances que li permetin guanyar mida. Fusions, acords de col·laboració, consorcis per a projectes de recerca o programes d’ajuts són algunes opcions. Cadascuna té els seus avantatges, els seus costos i els seus riscos, i convé analitzar-les amb un assessor abans de decidir. Una aliança ben triada pot aportar capacitat, clients o tecnologia, però una de mal plantejada pot restar autonomia.

La competitivitat es construeix amb inversió sostinguda, no amb anuncis.

Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.