Primera volta a França

El 30 de juny del 2024 es va celebrar la primera volta de les eleccions legislatives franceses, convocades després de la dissolució de l’Assemblea Nacional. L’Agrupació Nacional va quedar en primera posició, tot i que el repartiment final d’escons encara depenia de la segona volta. Els mercats van seguir amb atenció el resultat, perquè el que estava en joc era l’orientació econòmica de la segona economia de l’eurozona.

Un resultat intermedi com aquest no resolia la incertesa, sinó que la prolongava una setmana més. En aquells dies, els inversors, les empreses i els governs veïns van intentar interpretar quines configuracions eren possibles i quin seria el seu efecte sobre la despesa pública, els impostos i el deute. La prudència aconsellava esperar els fets i evitar conclusions definitives. Els mercats, per la seva banda, tendeixen a reaccionar a l’expectativa més que al resultat, i solen ajustar els preus abans que es coneguin els fets.

Què va passar

Aquell primer resultat era només una foto parcial. En un sistema de dues voltes, la primera marca una tendència, però no determina el resultat: els acords entre candidats i el comportament dels votants el poden modificar. Un resultat provisional exigeix, per tant, una lectura provisional.

Per això la lectura de la primera volta és provisional. Els analistes manejaven diversos escenaris possibles, des d’una majoria clara fins a un parlament sense majoria, i cadascun tenia implicacions diferents per a la política econòmica. Per a qui no segueix la política francesa de prop, l’ensenyament és que convé esperar que el resultat definitiu sigui clar abans de treure’n conseqüències. La paciència també és una forma de gestió del risc, sobretot quan les decisions poden esperar uns dies.

La por del mercat

Els mercats seguien amb atenció el risc d’un Govern amb polítiques fiscals expansives, és a dir, amb més despesa o menys ingressos públics, cosa que podria augmentar el deute. La política fiscal és el conjunt de decisions sobre impostos i despesa pública, i determina quant necessita endeutar-se un Estat. Més despesa o menys ingressos, si no es compensen, es tradueixen en més deute, i d’aquí l’atenció dels inversors.

Els inversors en deute públic reaccionen amb rapidesa a aquest tipus de senyals. Si creuen que un país s’endeutarà més, demanen una rendibilitat més gran per prestar-li, i això encareix el seu finançament i, per contagi, el de les seves empreses i bancs. No és una reacció a la ideologia d’un partit, sinó a l’expectativa sobre els comptes públics. El que els inversors calculen és si l’Estat podrà afrontar els seus pagaments futurs amb comoditat i a quin cost.

Un risc per a tota l’eurozona

La política francesa s’havia convertit en un risc per a tota l’eurozona. França és una de les economies més grans de la moneda única, i el seu deute públic és un component important dels balanços de bancs i fons europeus. Una tensió en aquest mercat no es queda dins de les fronteres franceses. Quan els bons d’un país gran es mouen, els dels seus veïns solen acompanyar-los en certa mesura.

Era un recordatori que l’estabilitat de l’euro depèn de tots els seus grans socis, i que el que passa en un d’ells es contagia als altres. Per a les empreses i les famílies espanyoles, això es tradueix en costos de finançament, en tipus de canvi i en confiança. Seguir aquests esdeveniments amb calma, sense dramatitzar, forma part d’una bona gestió. Qui té finançament a tipus variable o venciments propers, en particular, faria bé d’estar atent a l’evolució dels costos.

En una moneda compartida, els veïns comparteixen també els riscos.

Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.