Els EUA quadrupliquen aranzels al cotxe elèctric xinès

El 14 de maig del 2024, els Estats Units van anunciar un aranzel del 100 % als vehicles elèctrics xinesos, a més de pujades d’aranzels sobre bateries, semiconductors i plaques solars. Europa preparava, per la seva banda, els seus propis aranzels. La mesura intensificava la guerra comercial entre les dues economies més grans del món i apuntava a sectors considerats estratègics. Que s’apliqui a cotxes, bateries, xips i plaques no és casual: són els productes sobre els quals es construeix bona part de les indústries del futur.

Encara que la decisió es prengués a Washington, els seus efectes no es queden als Estats Units ni a la Xina. Quan les dues grans economies endureixen les seves condicions, els productes desviats, les represàlies i la reorganització de les cadenes de subministrament acaben arribant a empreses de tot el món, incloses les que compren o venen a Europa i les que depenen de components procedents d’Àsia. Per això convé seguir aquestes decisions encara que l’empresa no vengui ni un sol producte als Estats Units.

Què és un aranzel

Un aranzel és un impost que es paga en importar un producte i l’encareix davant del fabricat al propi país. El seu objectiu habitual és protegir els productors nacionals, tot i que també es pot usar com a eina de pressió política o comercial. Qui paga l’aranzel és, en primera instància, l’importador, i el cost pot acabar traslladat, en tot o en part, al preu final. Un aranzel alt pot fer inviable la venda d’un producte estranger o empènyer el seu fabricant a buscar altres mercats.

Els Estats Units el van fixar en el 100 % per als vehicles elèctrics xinesos i el van pujar també en bateries, semiconductors i plaques solars. Són productes que formen part de la transició energètica i de la indústria tecnològica, de manera que la decisió afecta sectors amb molt de pes inversor i amb cadenes de subministrament molt internacionalitzades. Qualsevol modificació es nota en cadena, des del fabricant del component fins al client que compra el producte acabat.

Un comerç en blocs

El comerç mundial es fragmentava en blocs. Europa preparava els seus propis aranzels, de manera que les empreses que compren o venen a tots dos costats veien com la cadena de subministrament passava a ser també una decisió geopolítica, no només una qüestió de preu i de qualitat. Triar un proveïdor ja no és només una decisió de compres, sinó també de risc polític.

En un món així, comprar a un proveïdor barat situat en un país concret pot deixar de ser una bona idea si les regles canvien. Les empreses es veuen obligades a avaluar no només quant costa un component avui, sinó quant podria costar d’aquí a un any amb nous aranzels, i quin marge tenen per traslladar aquest cost als clients sense perdre competitivitat. Aquesta incertesa dificulta la planificació i afavoreix les empreses amb cadenes més flexibles.

Què convé revisar

Convé saber de quins països provenen els components i els productes, no només quin proveïdor els ven. Un fabricant europeu pot dependre, a través dels seus proveïdors, de peces que creuen una frontera subjecta a aranzels, i aquesta dependència només es veu quan es demana la informació d’origen a tota la cadena.

També convé revisar quines clàusules de preu i de repartiment de costos duaners figuren als contractes: qui paga si canvien els aranzels, si el preu es pot ajustar i amb quin termini. I valorar quines alternatives de proveïdors o de mercats existeixen si les regles tornen a canviar, perquè una cadena amb una única opció té menys marge per reaccionar. Les alternatives rarament s’improvisen: qualificar un nou proveïdor porta temps i exigeix proves, de manera que convé començar abans que sigui urgent.

Les cadenes de subministrament ja no es dissenyen només per preu.

Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.