Un tribunal ordena liquidar Evergrande

El 29 de gener del 2024, un tribunal de Hong Kong va ordenar la liquidació d’Evergrande, la promotora immobiliària que havia simbolitzat la crisi del sector a la Xina des del 2021. La decisió posava un punt formal a un procés que els inversors i els creditors de mig món seguien des de feia anys, i que havia mantingut en vilo els qui tenien diners compromesos a la companyia.

Per a qui viu lluny d’Àsia, pot semblar una història aliena. No ho és del tot. El mercat immobiliari xinès és enorme, i les seves dificultats afecten la demanda de matèries primeres, el creixement de la segona economia del món i la confiança dels inversors en altres mercats. A més, el cas d’Evergrande ofereix una lliçó senzilla i universal sobre l’ús del deute que serveix igual per a un gran grup que per a una empresa familiar. Per això val la pena aturar-se a entendre-la amb calma.

El símbol d’una crisi

Evergrande havia crescut amb molt d’endeutament per finançar promocions d’habitatge, i la seva incapacitat per atendre els seus compromisos la va convertir en l’emblema dels problemes del sector. La seva caiguda era seguida de prop per inversors i creditors de mig món. Una promotora funciona amb cicles llargs: inverteix avui en sòl i obra, i cobra quan ven els habitatges, de manera que depèn del finançament durant molt de temps.

Quan el volum de deute és molt elevat i les vendes es frenen, l’equilibri es trenca amb rapidesa. Els interessos i els venciments continuen corrent, mentre que els ingressos que els havien de pagar no arriben. El que durant anys va semblar una estratègia de creixement agosarada es converteix aleshores en una càrrega difícil de sostenir, i els creditors comencen a preguntar-se quant podran recuperar. Aquesta seqüència s’ha repetit en altres sectors i països, i serveix d’avís per a qualsevol negoci que depengui de refinançar el seu deute.

Una liquidació, no un rescat

Una ordre de liquidació significa que els actius de la companyia es venen per pagar els creditors, en lloc de continuar operant mentre es reestructura el deute. En una reestructuració, l’empresa negocia amb els creditors nous terminis o quitances per poder continuar; en una liquidació, aquesta via es dona per esgotada i es passa a convertir el patrimoni en diners.

És el final formal d’un procés que s’arrossegava des del 2021 i que deixava clar que no hi hauria una sortida ràpida. Per als creditors, el resultat depèn de quant valguin realment els actius i de l’ordre en què la llei estableix que es paga cadascun. Molts d’ells poden recuperar només una part del que van prestar, i el procés es pot allargar durant anys. Per a l’inversor, la lliçó és que una empresa gran pot deixar de ser una inversió segura si el seu balanç ho és menys.

La lliçó per al balanç

L’immobiliari xinès continuava sent un llast per a l’economia mundial. La història d’Evergrande recorda que créixer amb deute té un límit, per gran que sigui l’empresa. Val a qualsevol escala: l’endeutament s’ha de mesurar segons els ingressos que l’han de sostenir, i no segons les expectatives de creixement que s’esperen. Els ingressos futurs són una hipòtesi; els interessos d’avui són una obligació.

Una manera pràctica d’aplicar aquesta idea és preguntar-se amb periodicitat si els ingressos previsibles cobreixen amb folgança els interessos i els venciments dels propers anys, i què passaria si les vendes baixessin durant un temps. Un nivell de deute prudent deixa marge per als imprevistos. Parlar-ne amb l’assessor financer abans d’assumir nous compromisos sol estalviar disgustos que després són difícils de corregir.

La mida no protegeix d’un balanç mal equilibrat.

Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.