Cau Silicon Valley Bank

El 10 de març del 2023 els reguladors nord-americans van tancar Silicon Valley Bank després d’una retirada massiva de dipòsits. Era la fallida bancària més gran als Estats Units des del 2008. El banc havia invertit en bons que van perdre valor amb la pujada de tipus, i dos dies després, el 12 de març, va caure també Signature Bank.

L’episodi va sacsejar els mercats i va recordar una veritat incòmoda: la banca viu de la confiança dels seus clients. Quan molts dipositants volen retirar els diners alhora, ni tan sols una entitat amb actius de bona qualitat pot atendre totes les peticions de seguida. Per això el que va passar a Califòrnia es va seguir amb inquietud arreu del món. Per a moltes empreses, la qüestió va deixar de ser teòrica: de sobte calia saber si els fons dipositats eren accessibles, en quin termini i amb quines garanties, i qui podia autoritzar els pagaments.

Com s’hi va arribar

Quan els tipus pugen, els bons ja emesos perden valor de mercat, perquè els nous ofereixen una rendibilitat més gran. Mentre un banc manté aquests bons fins al venciment, la pèrdua és només comptable. Però si els ha de vendre abans perquè els clients retiren els diners, aquesta pèrdua es materialitza i redueix el seu capital.

La retirada massiva de dipòsits va precipitar el tancament de l’entitat per part dels reguladors. Un cop els clients comencen a dubtar, la mateixa retirada alimenta el problema: cada persona que treu els diners fa més difícil que els altres ho puguin fer, i la velocitat de les comunicacions i de les transferències digitals accelera el procés. Al sistema bancari, aquest risc es gestiona mitjançant requisits de capital i de liquiditat, i mitjançant la supervisió dels reguladors, però cap regla elimina del tot la possibilitat que un episodi de desconfiança s’estengui amb rapidesa.

Víctimes inesperades

La pujada de tipus tenia víctimes inesperades. Aquelles dues caigudes van mostrar que el risc no era només en els crèdits concedits, sinó també en la cartera de bons i en la rapidesa amb què els dipositants podien retirar els diners. El sistema bancari en conjunt no era al mateix punt que el 2008, però la similitud en els titulars va bastar per reobrir debats que semblaven tancats.

L’episodi va recordar que la confiança és la base del negoci bancari i que els riscos poden aparèixer en llocs poc visibles, com la gestió dels bons que una entitat té al seu balanç. Per als clients, la lliçó pràctica no és desconfiar dels bancs, sinó entendre com funcionen i quines proteccions hi ha. Les empreses amb clients concentrats en un sector, com passava amb aquesta entitat, són més vulnerables a aquest tipus de moviments, perquè els seus dipositants tendeixen a reaccionar de manera semblant i gairebé alhora davant d’una mateixa notícia.

Què convé fer amb la tresoreria

Per a una empresa, la lliçó va ser senzilla: no concentrar tota la tresoreria en una sola entitat i conèixer quina part dels dipòsits està garantida. Els sistemes de garantia de dipòsits protegeixen fins a un límit per titular i entitat, i el que supera aquest límit depèn de la solvència del banc.

Convé també tenir clares les línies de crèdit disponibles, qui pot signar i amb quins límits, i com es pagarien nòmines i proveïdors si un compte quedés bloquejat uns dies. Un bon pla de tresoreria inclou una segona entitat amb operativa real, i no només un compte obert que mai no s’utilitza. Quan només es té una entitat, convé a més saber què passaria amb les domiciliacions, les nòmines i els pagaments a proveïdors si l’accés als comptes s’interrompés durant uns dies, i tenir previst com mantenir l’activitat aquells dies.

Repartir la tresoreria no és desconfiar: és deixar de dependre d’una única porta.

Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.