El col·lapse de Terra i Luna

Entre el 9 i el 13 de maig del 2022, la criptomoneda estable TerraUSD va perdre la paritat amb el dòlar i el seu token associat, Luna, es va enfonsar pràcticament a zero. Desenes de milers de milions es van evaporar en qüestió de dies. Darrere de cada xifra hi havia inversors que van veure esfumar-se els seus diners, i l’episodi va sacsejar la confiança en tot el sector dels criptoactius.

El cas importa més enllà del món cripto perquè il·lustra un patró que es repeteix a les finances: una promesa d’estabilitat, mantinguda mentre tot funciona, que es trenca de cop quan la confiança desapareix. Qui utilitza, finança o recomana un producte d’aquest tipus necessita saber en què es recolza aquesta promesa. Altrament, l’estabilitat és només una aparença que dura fins a la primera prova seriosa.

Què promet una moneda estable

Una moneda estable és un criptoactiu dissenyat per mantenir un valor fix, normalment un dòlar. El seu atractiu és poder moure’s dins del món cripto sense les oscil·lacions de preu habituals, però aquesta promesa només val el que valgui el mecanisme que la sosté. Qui sent parlar de «monedes estables» sol assumir que el seu valor està garantit, però aquesta suposició no sempre es correspon amb la realitat del disseny.

Hi ha diferents maneres d’intentar que el preu es mantingui: donar suport a cada unitat amb reserves en actius tradicionals, amb altres criptomonedes o amb un mecanisme d’incentius que ajusta l’oferta. No totes ofereixen la mateixa solidesa, i el nom «estable» és una descripció de la intenció, no una garantia. Convé llegir què dona suport realment a cada unitat i qui ho pot auditar. Per això la pregunta útil no és si una moneda es diu estable, sinó què passa si deixa de ser-ho i qui assumeix les pèrdues.

Algoritme davant de dipòsit

Una «moneda estable» sostinguda per un algoritme no és el mateix que un dipòsit. En un dipòsit hi ha un actiu real, i hi ha una entitat amb obligacions clares de tornar-lo. En un sistema algorítmic, la confiança dels participants és la que sosté el valor, i quan aquesta confiança es trenca, el mecanisme s’accelera en sentit contrari.

En una crisi de confiança, el mateix disseny pot empitjorar el problema: els qui veuen caure el preu tenen incentius per sortir com més aviat millor, i cada sortida pressiona més el preu. Un dipòsit bancari tradicional té garanties, supervisió i una entitat responsable, encara que tampoc no estigui lliure de risc. Les diferències entre tots dos models són enormes, i convé tenir-les presents en comparar rendibilitats. És la diferència entre una promesa recolzada per una obligació legal i una promesa que depèn que ningú no en dubti.

Infraestructura i productes financers

El cas va subratllar la diferència entre la infraestructura real i els productes financers que es construeixen al damunt. Abans de donar per segura una rendibilitat o una paritat, convé entendre què hi ha al darrere, qui respon si alguna cosa falla i quina part dels diners es pot perdre per complet.

Una regla prudent és no invertir en alguna cosa que no s’entén, ni destinar a un actiu nou més diners dels que es podrien perdre sense comprometre les necessitats bàsiques. Una rendibilitat especialment alta sol ser la contrapartida d’un risc que no es veu a primera vista. Si hi ha dubtes, una conversa amb un assessor independent abans de decidir costa molt menys que una pèrdua després. Convé recordar a més que, en un mercat nou, les proteccions habituals del sistema financer tradicional poden ser menors o no existir.

En els actius nous, entendre el mecanisme val més que refiar-se de la promesa.

Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.