El Suprem avala deduir cotitzacions pagades a un altre país

El 22 de desembre del 2021 el Poder Judicial va difondre una sentència del Tribunal Suprem, de data 15 de desembre, que estima el recurs d’un futbolista del F. C. Barcelona contra una liquidació de l’IRPF i la sanció associada. L’Alt Tribunal anul·la la sentència de l’Audiència Nacional, la liquidació i la multa, que sumaven uns 2,1 milions d’euros en total, i ho fa en dues qüestions que interessen molta més gent que un esportista. Tot i que el cas es refereix a un esportista, la doctrina és general i s’aplica a qualsevol contribuent.

La primera és que les cotitzacions pagades a la seguretat social d’un altre estat de la Unió Europea, quan són obligatòries per al treballador, s’han de considerar despesa deduïble dels rendiments del treball a l’IRPF. La segona és que els ingressos per la cessió de drets d’imatge es poden qualificar de rendiments d’activitats econòmiques, i no de capital mobiliari, quan els contractes imposen obligacions més enllà de la mera explotació de la imatge.

Cotitzacions pagades a l’estranger

En el cas, el jugador havia pagat les cotitzacions socials britàniques (l’anomenat National Insurance) mentre jugava al Manchester United, i el club les hi descomptava de la nòmina. La liquidació revisava els exercicis 2008 a 2010. Hisenda havia negat la deducció, i l’Audiència Nacional li havia donat la raó. El Suprem corregeix el criteri. Per al Tribunal, el decisiu és la naturalesa de la cotització com a exacció obligatòria vinculada al treball, que és el que justifica la seva deducció.

Segons el Tribunal, aquestes cotitzacions són obligacions coactives legalment imposades com a conseqüència del treball per compte d’altri, igual que les cotitzacions a la Seguretat Social espanyola, i deduir els costos necessaris per obtenir els ingressos és inherent a l’impost.

Drets d’imatge

La segona qüestió plantejava com qualificar els ingressos per la cessió dels drets d’imatge quan no es limita a una explotació passiva. El Tribunal subratlla que la resposta depèn de cada contracte, però entén que, en el cas examinat, els contractes obligaven el jugador a més que cedir la seva imatge i exigien una organització de mitjans personals i materials, la qual cosa apunta a una activitat econòmica.

La classificació importa perquè determina com tributen els ingressos i quines despeses es poden deduir. Durant anys, les estructures d’explotació de la imatge han estat un focus de revisió fiscal a l’esport, l’espectacle i altres professions. La sentència no valida qualsevol esquema, sinó que reconeix que, amb contractes concrets, la qualificació pot ser diferent de la que sostenia l’Administració. En molts casos, a més, la qualificació fiscal d’aquests ingressos va acompanyada de conseqüències en matèria de cotització a la Seguretat Social, que també convé analitzar.

Què convé revisar

La doctrina sobre les cotitzacions estrangeres pot interessar molts contribuents amb residència fiscal a Espanya que treballen o han treballat per compte d’altri en un altre país de la Unió: directius desplaçats, professionals amb contractes transfronterers o treballadors que han viscut temporades fora. Convé comprovar si van deduir aquestes quotes o si ho van fer de manera incompleta. El mateix val per als qui cobren per drets d’imatge: convé repassar els contractes i la manera com es van declarar.

El termini general de prescripció és de quatre anys, per la qual cosa pot haver-hi exercicis encara revisables. Qui tingui dubtes hauria de reunir la documentació de les cotitzacions i de les declaracions, i consultar amb un assessor fiscal abans de decidir si cal rectificar o reclamar. Aquesta nota és informativa i no valora cap cas particular.

Una sentència no substitueix l’anàlisi de cada cas, però marca un criteri que molts contribuents voldran revisar.

Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.