- L’1 de juliol, 130 països i jurisdiccions van donar suport al marc de l’OCDE per reformar la fiscalitat internacional.
- Incloïa un impost mínim global i noves regles per repartir els beneficis de les multinacionals entre els països.
- L’acord definitiu arribaria a l’octubre: el que es va aprovar al juliol era un marc, no una norma ja exigible.
L’1 de juliol del 2021, 130 països i jurisdiccions van donar suport al marc de l’OCDE per reformar la fiscalitat internacional. Incloïa un impost mínim global i noves regles per repartir els beneficis de les multinacionals entre els països, un pas més enllà del compromís polític assolit setmanes abans al G7. Passar d’uns pocs països a cent trenta canvia l’escala del projecte.
El suport de tants països donava una força diferent a una idea que fins feia poc semblava llunyana. Per als grups amb presència internacional, significava que el debat deixava de ser teòric i passava a ser una realitat que calia preparar. Per a molts directius i propietaris, el tema passava així de la llista de curiositats a l’agenda de decisions. Per a la resta d’empreses, era un senyal cap on es mou la fiscalitat: més coordinació entre administracions, més transparència i menys espai per a estructures sense substància econòmica.
Què és el marc de l’OCDE
L’OCDE és una organització internacional que reuneix economies avançades i serveix de fòrum per coordinar polítiques. El seu marc fiscal es basava en dues peces: un impost mínim global i unes regles noves sobre quin país grava cada part dels beneficis d’una multinacional. Fins llavors, cada Estat gravava a la seva manera, cosa que facilitava que les grans companyies declaressin beneficis allà on la tributació era menor. Aquesta diversitat de regles és la que la reforma pretenia ordenar amb criteris comuns.
Un suport ampli és important perquè aquest tipus de normes només funcionen si hi participen prou països. Si uns pocs apliquen un mínim i altres no, les empreses poden traslladar la seva activitat als segons. Per això un suport de cent trenta països reforça les possibilitats que la reforma s’apliqui de manera efectiva. Un acord amb molts signataris també redueix el risc que les empreses quedin atrapades entre sistemes contradictoris.
Un acord encara per tancar
L’acord definitiu arribaria a l’octubre. Fins llavors quedaven detalls tècnics per polir, i l’aplicació efectiva dependria que cada país adaptés la seva legislació. Per això, el que es va aprovar al juliol s’havia d’entendre com un marc, no com una norma ja exigible.
El calendari d’aplicació és tan rellevant com el contingut de l’acord. Una norma que s’aplica d’aquí a un o dos anys permet planificar amb calma, mentre que una que entra en vigor de seguida obliga a reaccionar de pressa. Mentre no hi hagi dates fermes, les empreses afectades viuen en una zona d’incertesa que convé gestionar amb previsió, sense esperar que tot estigui escrit. Planificar amb hipòtesis raonables és millor que esperar certeses que trigaran a arribar.
Què fer mentrestant
Per als grups amb presència internacional, era el moment de quantificar l’impacte abans que la norma entrés en vigor. Convé identificar quines entitats podrien veure’s afectades, estimar com canviaria la càrrega fiscal i revisar els processos de documentació i d’informació. Fer-ho amb anticipació evita decisions precipitades quan arribi el moment.
Els assessors fiscals poden ajudar a ordenar aquest treball en fases: primer un mapa de l’estructura, després una estimació de l’efecte en diferents escenaris i, finalment, un pla d’adaptació amb calendari. Cada fase hauria de tenir un responsable i una data, perquè la feina no quedi aparcada. Fins i tot les empreses que no estiguin directament afectades poden beneficiar-se d’entendre el marc, perquè el criteri de fons, que la tributació segueixi l’activitat real, s’estén a altres normes. Entendre-ho evita sorpreses en futures revisions de la legislació i en la relació amb les administracions.
Anticipar l’impacte permet decidir amb serenor.
Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.
