Washington impulsa un impost mínim global

El 5 d’abril del 2021, la secretària del Tresor dels Estats Units, Janet Yellen, va defensar la creació d’un impost mínim global sobre els beneficis de les empreses. La seva proposta tenia un objectiu clar: posar fi a l’anomenada «cursa cap avall» en l’impost de societats, és a dir, la competència entre països que abaixen els seus tipus per atreure les companyies, amb la conseqüent pèrdua d’ingressos públics. El debat no era nou, però la postura de la major economia del món li donava un nou impuls.

Per al ciutadà de a peu pot semblar un debat tècnic i llunyà, però té conseqüències pràctiques. Els impostos que paguen les empreses financen serveis públics, i la manera com es reparteixen entre països determina quant recapta cada Estat. Per als grups que operen en diverses jurisdiccions, a més, un canvi de regles obliga a replantejar on es generen els beneficis i com s’organitzen les seves societats. Per això la proposta es va seguir amb atenció a despatxos, consells d’administració i administracions tributàries.

Què és la «cursa cap avall»

L’impost de societats grava els beneficis de les empreses, i cada país fixa el seu propi tipus. Quan un país l’abaixa per atreure inversió i seus empresarials, els altres es veuen temptats de fer el mateix per no quedar-se enrere. El resultat és una competència que, si es prolonga, redueix els ingressos de tots i deixa els Estats amb menys marge per finançar els seus serveis.

La secretària del Tresor nord-americà va defensar fixar un impost mínim global com a sòl comú. Un sòl comú treu part de l’incentiu per moure beneficis d’un país a un altre, perquè l’avantatge de traslladar-los a una jurisdicció de baixa tributació es redueix. Es tractava de canviar les regles del joc, no d’eliminar del tot la competència entre països. Cada país continuaria decidint la seva política fiscal, però amb un límit inferior comú.

De proposta a acord

La proposta acabaria en un acord de l’OCDE aquell mateix any. El que va començar com una posició d’un govern es va convertir en un marc internacional, amb implicacions jurídiques per als grups que operen en diverses jurisdiccions. Els acords d’aquest tipus es traslladen després a les legislacions nacionals, país per país, cosa que afegeix un procés de transposició amb els seus propis terminis i matisos.

El rumb estava marcat molt abans que existís la norma concreta. Per a qui assessora empreses, la lliçó és que convé seguir aquestes propostes des del principi i no esperar la publicació del text definitiu, perquè els principis es discuteixen durant mesos i poques vegades es reverteixen del tot. Anticipar-se permet preparar els canvis sense pressa. També permet decidir amb calma si alguna estructura ja no compleix la seva funció i convé simplificar-la.

Què convé revisar

Per als grups amb filials en diversos països, començava una revisió profunda d’estructures pensades per a un altre escenari fiscal. És assenyat inventariar on es generen els beneficis, quines societats existeixen i amb quina finalitat, i quant pesaria cadascuna en un entorn de tributació mínima. Aquesta revisió convé fer-la amb temps i amb assessors fiscals. Convé començar per un mapa senzill de societats, països, activitats i fluxos de diners entre elles.

En principi, aquest tipus de normes s’adreça sobretot a grans grups, però convé confirmar amb l’assessor si una estructura concreta queda o no afectada, i documentar el motiu econòmic de cada societat. Una estructura que va tenir sentit fa anys pot deixar de tenir-ne.

En fiscalitat internacional, qui revisa l’estructura a temps no es veu obligat a refer-la de pressa.

Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.