De la liquiditat a la solvència

A la tornada de l’estiu del 2020, amb els avals ICO ja disposats i les moratòries a punt de vèncer, el debat econòmic va passar de la liquiditat a la solvència. La pregunta incòmoda era quantes empreses viables podrien retornar el deute contret durant els mesos més durs de la crisi. Els ajuts havien donat aire a moltes companyies, però el calendari de pagaments tornava a ser cada cop més a prop.

Per a empresaris i famílies amb negoci, aquesta pregunta no era abstracta. Els préstecs amb garantia pública i els pagaments ajornats havien permès travessar l’aturada, però no desapareixien: s’havien de retornar amb ingressos futurs, en un entorn encara incert. Entendre la diferència entre aguantar i poder pagar era el pas previ a qualsevol decisió assenyada sobre finançament i terminis. Qui confon una cosa amb l’altra corre el risc de prendre decisions basades en una falsa tranquil·litat.

Liquiditat i solvència

La liquiditat és tenir diners disponibles per pagar el que venç; la solvència és tenir un negoci capaç de retornar, amb el temps, el que es deu. Els avals ICO i les moratòries van resoldre el primer: van donar aire per pagar nòmines i proveïdors. Però no garantien el segon, perquè el deute nou s’ha de retornar amb els ingressos futurs. És la diferència entre tenir oxigen i tenir salut.

Una empresa pot ser líquida i no solvent: tenir avui diners al compte gràcies a un préstec, però un negoci que, amb els seus ingressos actuals, no podrà retornar-lo. I pot passar a la inversa: una empresa sòlida que travessa una manca temporal de caixa. Distingir en quina de les dues situacions es és resulta essencial, perquè les solucions són diferents: de vegades n’hi ha prou amb guanyar temps i de vegades cal reestructurar.

Dos tipus de deute

Per a un empresari, separar el deute de supervivència del deute d’inversió era clau. El primer serveix per cobrir pèrdues o manca d’ingressos; el segon finança alguna cosa que generarà ingressos. Barrejar-los impedeix saber quant del negoci està realment sa. Una anàlisi serena de quant deute pot suportar l’empresa amb els ingressos previstos és el primer pas. Aquesta anàlisi ha de partir de dades reals, no del que s’espera que passi en el millor dels casos.

Aquesta distinció canvia la manera d’afrontar la devolució. El deute d’inversió es paga amb el que genera la inversió; el de supervivència, en canvi, només es paga amb una recuperació de l’activitat o amb una reducció de costos que millori el resultat. Calcular la quota màxima que el negoci pot assumir sense comprometre el seu funcionament ajuda a plantejar als bancs propostes realistes, en lloc de promeses que després no es puguin complir.

Negociar amb temps

Amb les moratòries a punt de vèncer, negociar terminis amb temps resultava decisiu. Un banc rep millor una proposta de refinançament presentada amb antelació, amb números i amb un pla, que una petició d’última hora. Les converses amb el banc van millor abans del problema que després. Anticipar-se dona marge per oferir alternatives i, de vegades, per obtenir millors condicions.

Una proposta sòlida inclou una previsió d’ingressos prudent, un detall dels costos i de les mesures ja adoptades, i una quota de devolució que el negoci pugui sostenir. També convé preparar alternatives, com ampliar el termini, incloure un període de carència o refinançar diversos deutes en un de sol. Comptar amb l’assessor financer per preparar la documentació i acompanyar la negociació sol millorar tant el resultat com el clima de la conversa. I documentar els acords per escrit evita malentesos posteriors.

Guanyar temps només serveix si s’utilitza per ordenar el deute i reforçar el negoci.

Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.