La Fed canvia la manera de mirar la inflació

El 27 d’agost del 2020, al simposi de Jackson Hole, la Reserva Federal va anunciar que buscaria una inflació mitjana del 2 %. El canvi permetia mantenir els tipus d’interès baixos encara que els preus pugessin durant un temps. Era un ajust tècnic en la manera de definir l’objectiu, però amb conseqüències pràctiques per al cost dels diners als Estats Units i, per extensió, a la resta del món. Per això és un afer que convé seguir encara que el banc central no sigui el propi.

Encara que la decisió es va prendre en un fòrum especialitzat, la seva importància arribava a empreses i famílies molt allunyades de Wall Street. Les polítiques de la Reserva Federal influeixen en els tipus d’interès, en el valor del dòlar i en la gana de risc dels inversors internacionals. Entendre el canvi ajuda a interpretar l’entorn de tipus baixos i a preveure com podria evolucionar, encara que ningú no ho pugui assegurar. El prudent és preparar-se per a diversos resultats.

Què va canviar a l’objectiu

Fins aleshores, la Reserva Federal perseguia una inflació del 2 %. Amb el nou enfocament, buscaria que la inflació fos del 2 % de mitjana: si durant un temps era per sota, podria deixar que se situés una mica per sobre. Era un canvi de mètode anunciat al simposi de Jackson Hole.

La diferència sembla subtil, però té implicacions. Un objectiu fix empeny el banc central a reaccionar tan bon punt la inflació s’acosta al 2 %, mentre que un objectiu mitjà li dona marge per esperar. Si la inflació feia temps que era per sota, podia permetre que pugés una mica més sense endurir de seguida la seva política. A la pràctica, això significava més tolerància amb l’augment de preus i, per tant, més temps amb els tipus baixos. Aquesta flexibilitat era una novetat respecte a la manera tradicional de conduir la política monetària.

Per què importa per als tipus

Aquest enfocament permetia mantenir els tipus baixos encara que els preus pugessin durant un temps. Per a qui té una hipoteca o un deute a tipus variable, això era una bona notícia a curt termini. Per a l’estalviador, significava que la rendibilitat dels productes més conservadors continuaria sent baixa durant més temps.

Cada llar i cada empresa se situa de manera diferent davant d’aquesta realitat. Qui està endeutat a tipus variable es beneficia de quotes moderades, però queda exposat a possibles pujades futures; qui estalvia en productes conservadors veu com el seu capital perd poder adquisitiu si els preus pugen més que la rendibilitat. Revisar la posició pròpia, deute i estalvi, és útil per saber de quin costat s’és. Els termes i condicions de cada contracte, com el termini o el diferencial, determinen fins a quin punt una variació de tipus l’afecta realment.

Una decisió amb conseqüències

Va ser un canvi tècnic amb grans conseqüències: dos anys després, la inflació es dispararia i els tipus pujarien a un ritme no vist en dècades. Convé recordar que les polítiques dels bancs centrals tenen efectes a mitjà termini. Qui pren decisions de deute o d’estalvi hauria de considerar què passaria si l’escenari de tipus canviés.

Una prova de resistència senzilla consisteix a preguntar-se quant pujaria la quota d’un préstec a tipus variable si els tipus s’encarissin de manera notable, i si el pressupost familiar o empresarial ho suportaria. Per a l’estalvi, la pregunta és quant de poder adquisitiu es perdria amb una inflació més alta. Amb les respostes, l’assessor pot plantejar opcions, com fixar part del deute o revisar l’estructura de l’estalvi, sense recomanar res sense conèixer el cas. Es tracta de preparar escenaris, no d’endevinar el futur.

Les decisions sobre tipus d’interès d’avui condicionen el cost del deute de demà.

Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.