- El 4 de juny el BCE va ampliar en 600.000 milions d’euros el seu programa de compres d’emergència, fins a 1,35 bilions.
- A més, el va allargar en el temps: compraria deute durant més temps, mantenint els tipus en mínims.
- Un tipus baix no és bo ni dolent per si mateix: depèn de si un és deutor o estalviador. Convé repassar tots dos amb l’assessor.
El 4 de juny del 2020 el Banc Central Europeu va ampliar en 600.000 milions d’euros el seu programa de compres d’emergència, fins a 1,35 bilions, i el va allargar en el temps. La decisió reforçava el missatge que el banc central continuaria sostenint el crèdit mentre durés la crisi, i reforçava l’expectativa que els tipus d’interès continuarien a nivells molt baixos. Era un senyal dirigit tant als mercats com a les empreses i les llars.
Per a empreses i famílies, aquesta decisió no es va traduir en un efecte immediat visible, però sí que va fixar l’entorn financer dels mesos següents: diners barats, deute sobirà contingut i una rendibilitat molt reduïda per a l’estalvi conservador. Entendre com funciona el mecanisme ajuda a prendre decisions sobre deutes, inversions i estalvis amb més informació. També permet distingir entre una mesura tècnica del banc central i un canvi estructural.
Què és el programa de compres
Un banc central pot comprar bons d’Estats i d’empreses al mercat. En fer-ho, augmenta la demanda d’aquests bons, en puja el preu i en baixa la rendibilitat, és a dir, el cost al qual es financen els qui els emeten. El BCE va ampliar l’import del seu programa d’emergència i també el període durant el qual compraria.
La lògica és senzilla: si el banc central compra, els emissors es poden finançar més barat, i aquest abaratiment es transmet a la resta del sistema, des dels bancs que presten a les empreses fins a les famílies que demanen una hipoteca. És una forma de política monetària que s’utilitza quan abaixar els tipus oficials ja no deixa gaire marge, i els seus efectes depenen en bona mesura de la seva credibilitat i de la seva durada. Com més temps s’espera que duri la compra, més estable resulta l’entorn de finançament.
Tipus en mínims
Amb el banc central comprant deute a gran escala, els tipus es van mantenir en mínims. És un mecanisme deliberat: quan el crèdit és barat, empreses i llars es poden endeutar amb més facilitat i l’economia es recupera abans. A canvi, el preu dels diners deixa de donar senyals clars sobre els riscos.
Aquesta manca de senyals té conseqüències. Si prestar a un Estat o a una empresa rendeix quasi res, els qui busquen una rendibilitat una mica més gran tendeixen a assumir més risc, i això pot inflar els preus de certs actius més enllà del que és raonable. Convé recordar que un entorn de tipus baixos no elimina el risc, només canvia el lloc on s’amaga. Qui inverteix ha de tenir present que una rendibilitat més alta quasi sempre implica un risc més gran.
Dues cares de la mateixa moneda
Per a qui s’havia de finançar va ser una finestra: renegociar deute, ampliar terminis o abordar inversions amb costos de finançament baixos. Per a l’estalviador, anys de rendibilitat gairebé nul·la en els productes més conservadors. Un tipus baix no és bo ni dolent per si mateix: depèn de si un és deutor o estalviador.
El prudent és revisar els dos costats del balanç familiar o empresarial. Del costat del deute, comprovar si hi ha oportunitats de millorar condicions, terminis o tipus, tenint en compte els costos de cancel·lació. Del costat de l’estalvi, preguntar-se quina part es necessita amb liquiditat immediata i quina part podria assumir una altra estructura, sempre amb un perfil de risc coherent. Un assessor independent pot ajudar a ordenar aquestes decisions. Revisar les condicions quan l’entorn canvia és una pràctica sana, no un senyal d’alarma.
Davant de tipus tan baixos, convé repassar el deute i l’estalvi amb l’assessor: el que era raonable abans pot deixar de ser-ho.
Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.
