Els EUA sancionen el gasoducte Nord Stream 2

El 20 de desembre del 2019, el president dels Estats Units, Donald Trump, va signar la llei anual de política de defensa, que inclou sancions contra les empreses que participin en la construcció dels gasoductes que transporten gas rus a Europa, en particular Nord Stream 2. Aquesta infraestructura, un projecte d’uns 11.000 milions de dòlars liderat per la russa Gazprom, duplicaria la capacitat del corredor que uneix Rússia amb Alemanya pel mar Bàltic.

L’empresa suïssa-neerlandesa Allseas, que opera els vaixells estenedors de canonades, va anunciar en un comunicat datat el 21 de desembre que suspenia els treballs, en previsió de l’entrada en vigor de la llei, i que seguiria la clàusula de sortida gradual que aquesta conté. La notícia va posar en dubte la data de finalització del gasoducte. El Govern alemany va rebutjar les mesures per ser sancions extraterritorials que afecten empreses europees. El projecte estava molt avançat, de manera que les sancions van arribar en una fase final de l’obra.

Per què és un afer europeu

Rússia és un dels majors proveïdors de gas natural de la Unió Europea, i Alemanya, la major economia europea, n’és el principal destí. Nord Stream 2 permetria enviar gas directament a Alemanya pel Bàltic, sense passar per Ucraïna, que cobra taxes de trànsit i manté un contracte amb Rússia que venç a final d’any. Això preocupa Kíev i diversos socis de l’est d’Europa.

Els Estats Units sostenen que el projecte augmenta la dependència europea del gas rus, i tenen interessos comercials propis a vendre el seu gas natural liquat a Europa. Alemanya defensa que es tracta d’un projecte comercial i que les decisions de política energètica corresponen als europeus. El conflicte combina arguments de seguretat, geopolítica i competència. A tot plegat s’afegeix la transició energètica: uns països veuen en el gas natural un combustible pont, mentre que altres prefereixen accelerar les renovables, cosa que complica el debat.

L’abast de les sancions extraterritorials

Les sancions nord-americanes tenen un efecte que va més enllà de les seves fronteres, perquè afecten empreses que operen en dòlars, tenen actius als Estats Units o depenen del seu sistema financer. Una empresa estrangera sense presència als Estats Units pot veure’s afectada si la seva activitat entra en una llista d’operacions sancionades, amb el risc que se li impedeixi accedir a finançament, al seu mercat o al sistema de pagaments.

La Unió Europea disposa des del 1996 d’un reglament de bloqueig que prohibeix acatar certes sancions extraterritorials de tercers països, però la seva eficàcia és discutida perquè, a la pràctica, moltes empreses prefereixen evitar el risc nord-americà. La gestió d’aquest dilema s’ha convertit en una part habitual del compliment normatiu de les empreses internacionals.

Què convé revisar

Les empreses amb activitat internacional haurien de tenir un procediment de compliment de sancions: conèixer els seus clients, proveïdors i destinataris finals, filtrar les llistes oficials i revisar l’origen del finançament. Convé prestar atenció als sectors sensibles, com l’energia, la defensa, les finances o la tecnologia.

Els contractes amb parts en jurisdiccions afectades haurien d’incloure clàusules que regulin què passa si una sanció impedeix el compliment, amb possibilitat de suspensió o resolució. També és aconsellable seguir l’evolució de les llistes i consultar amb un assessor jurídic en cas de dubte. No és un afer exclusiu de les grans companyies: les pimes que exporten, importen o depenen de finançament internacional també han de vigilar les llistes de sancions.

Quan les sancions creuen fronteres, el compliment normatiu deixa de ser un tràmit per convertir-se en una decisió estratègica.

Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.