Primer Govern de coalició

El 7 de gener del 2020 el Congrés va investir Pedro Sánchez i va néixer el primer Govern de coalició de la democràcia espanyola. Fins aquell moment, l’Executiu l’havia format sempre un sol partit; a partir d’aleshores, diverses formacions compartien la responsabilitat de governar i havien de posar-se d’acord per a cada decisió important.

El programa d’aquell Govern anunciava pujades del salari mínim, nous impostos als serveis digitals i a les transaccions financeres i canvis a la reforma laboral. Per a empresaris i famílies, la notícia no era només política: era el senyal d’un any en què la fiscalitat i el cost del treball serien al centre del debat.

Un programa no és una llei

Un programa de govern és una declaració d’intencions, no una norma en vigor. Perquè una mesura arribi a les empreses s’ha de tramitar: redactar-se, discutir-se al Parlament o aprovar-se per via de decret, negociar-se amb altres grups i, sovint, matisar-se pel camí. En un govern de coalició, a més, cada mesura reflecteix un acord previ entre socis, cosa que afegeix una capa més de negociació. Per això convé distingir entre el que s’ha anunciat, el que s’ha aprovat i el que ja és exigible.

Tot i això, el programa marca el rumb. Les pujades salarials, els impostos nous i la revisió del marc laboral apuntaven a un any amb més obligacions i, previsiblement, amb més costos per a les empreses. Que el calendari exacte fos incert no treia rellevància al missatge: convenia començar a pensar en els escenaris abans que les normes estiguessin escrites.

Com arriba a l’empresa

En una empresa, el salari mínim no només afecta els llocs de treball pitjor pagats: arrossega complements, categories i convenis col·lectius, perquè les diferències entre nivells solen mantenir-se. Un canvi en la normativa laboral pot modificar el cost de contractar, d’acomiadar o de flexibilitzar una plantilla, i per tant la manera com es planifica el creixement.

Un impost nou, encara que recaigui formalment en uns altres, acaba tenint efectes indirectes. Qui paga un tribut sobre serveis digitals o sobre transaccions financeres pot traslladar part del cost als seus clients o renegociar amb els proveïdors, i aquest encariment arriba, tard o d’hora, a empreses i famílies que no són el subjecte de l’impost. Per això convé mirar la cadena completa i no només l’obligació pròpia. Passa el mateix amb els canvis laborals: una norma pensada per a un sector pot alterar els preus dels serveis que aquest sector presta a tots els altres.

Què convé revisar

El més prudent és traduir les intencions polítiques a números: quant costaria cada escenari al compte de resultats, quins contractes admeten revisió de preus i quin marge de tresoreria hi ha per absorbir un cost imprevist. Un full senzill amb tres escenaris, un de suau, un de central i un d’exigent, sol bastar per saber si el negoci aguanta o necessita ajustos. Convé incloure en el càlcul no només el cost directe, sinó també l’efecte en les renovacions de contractes i en els terminis de cobrament.

Fer-ho aviat, amb l’assessor fiscal i laboral, permet decidir amb calma i negociar des d’una posició informada. També ajuda revisar les clàusules d’actualització de preus en els contractes amb clients i proveïdors, i comprovar què diuen els convenis aplicables sobre les pujades salarials. No es tracta d’endevinar què votarà el Parlament, sinó de saber quin marge hi ha si les coses canvien. Una conversa breu ara costa molt menys que una correcció urgent després.

La previsió, no la reacció, és el que distingeix qui arriba ben preparat als canvis normatius.

Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.