- El TJUE ha fixat que el dret a l’oblit s’aplica a tota la UE, però no a tot el món.
- El cercador ha de prendre a més mesures que impedeixin o desanimin l’accés des de la UE als resultats retirats.
- Les autoritats nacionals conserven marge per demanar retirades més àmplies, d’acord amb la seva pròpia normativa.
El 24 de setembre del 2019, la Gran Sala del Tribunal de Justícia de la Unió Europea va dictar sentència en el cas Google contra la CNIL, l’autoritat francesa de protecció de dades. El tribunal va concloure que el dret de supressió, conegut com a dret a l’oblit, no obliga els cercadors a retirar els enllaços en totes les versions mundials del seu servei, sinó únicament en les versions corresponents als estats membres.
L’origen del cas va ser un conflicte amb l’autoritat francesa, que el 2016 va imposar a Google una multa de 100.000 euros per negar-se a aplicar les retirades a totes les seves extensions. La companyia sostenia que n’hi havia prou amb aplicar-les als dominis europeus. El tribunal ha donat la raó a Google en l’essencial, però amb un matís que importa: el cercador ha de prendre mesures perquè les retirades siguin eficaces dins la Unió.
Què és el dret a l’oblit
El dret a l’oblit va néixer d’una sentència del mateix Tribunal de Justícia el 2014, que va reconèixer que una persona pot demanar a un cercador que elimini dels seus resultats enllaços a informació sobre ella que sigui inexacta, estigui desfasada o ja no sigui pertinent. No elimina la informació de la pàgina original, sinó que impedeix trobar-la en cercar el nom d’aquesta persona. Des del 2018, el Reglament general de protecció de dades el recull de manera expressa, i sempre s’ha de ponderar amb la llibertat d’informació.
Fins ara la discussió era quin és el seu abast geogràfic. L’autoritat francesa defensava que, si la retirada només s’aplica a Europa, qualsevol podria trobar l’enllaç fent servir una versió no europea del cercador. El tribunal respon que Europa no pot imposar a tercers països el seu propi equilibri entre privacitat i informació, que varia molt d’uns llocs a altres. Google ja havia introduït el 2016 un sistema de bloqueig geogràfic que impedeix veure des del país de l’usuari els enllaços retirats, i la sentència confirma que mesures d’aquest tipus formen part del que s’espera d’un cercador.
Què implica per a persones i empreses
Per a les persones, significa que una sol·licitud acceptada garanteix que l’enllaç no apareixerà en les cerques fetes des de la Unió Europea, però no que desaparegui d’altres parts del món. Per a qui pateix un perjudici real per informació antiga o inexacta, la protecció és àmplia dins d’Europa, encara que limitada fora.
Per a les empreses, la sentència té un doble efecte. Si són titulars de dades personals que apareixen en cercadors, com la identitat de directius o informació històrica sobre administradors, han de conèixer com es tramiten les sol·licituds. I si presten serveis de cerca, indexació o anàlisi, han de comptar amb procediments per atendre les retirades i garantir que siguin efectives a la Unió.
Què convé revisar
Qui vulgui demanar una retirada s’ha d’adreçar primer al cercador, amb els enllaços concrets i els motius, i pot reclamar davant l’Agència Espanyola de Protecció de Dades si no en queda satisfet. Convé conservar captures i dates, i tenir clar que no totes les peticions prosperen: l’interès públic, per exemple en càrrecs o activitat professional, pot pesar més.
Les empreses haurien d’incloure a més la reputació en línia en la seva gestió de riscos, amb seguiment del que es publica i un protocol per respondre. Si necessita assessorament sobre un cas concret, consulti-ho amb un professional especialitzat en protecció de dades.
Internet no té fronteres, però el dret a ser oblidat, de moment, sí que en té.
Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.
