- El 12 de setembre el BCE va abaixar el tipus de dipòsit al -0,5 % i va anunciar que reprendria les compres de deute al novembre.
- Les compres no tenen data de final: el missatge és que el suport monetari no es retirarà aviat.
- Per a qui es finança l’entorn continua sent favorable; per a qui estalvia, la rendibilitat seguirà baixa i convé definir què s’espera de cada euro.
El 12 de setembre de 2019 el Banc Central Europeu va abaixar el tipus de dipòsit al -0,5 % i va anunciar que reprendria les compres de deute al novembre, sense data de final. Era una resposta de gran abast a una economia de la zona euro que continuava necessitant estímul, i deixava clar que el banc central estava disposat a utilitzar diverses eines alhora per sostenir l’activitat.
Les dues mesures, combinades, apunten en la mateixa direcció: més diners disponibles, durant més temps i a menor cost. Per a empreses i famílies, això es tradueix en un entorn de finançament molt favorable, però també en una rendibilitat molt baixa per als productes d’estalvi més segurs. Entendre com funcionen aquestes eines ajuda a situar les decisions financeres pròpies amb realisme i sense deixar-se endur per les expectatives. Qui llegeixi aquestes decisions com una crida a actuar de seguida s’equivoca: són part d’un entorn que condiciona, però que no substitueix, l’anàlisi de la situació pròpia.
Què és un tipus negatiu
El tipus de dipòsit és el que els bancs reben, o paguen, per deixar els seus diners sobrants al banc central. Si és negatiu, en lloc de cobrar interessos, paguen per guardar-los, cosa que els incentiva a prestar-los en comptes d’immobilitzar-los. És una mesura pensada per estimular el crèdit, i per tant la inversió i el consum.
Però no està exempta d’efectes secundaris. Per als bancs, haver de pagar per la seva liquiditat redueix els marges, i per als estalviadors significa que els productes de baix risc rendeixen molt poc, o fins i tot gens. És una eina excepcional que s’aplica quan es considera que els beneficis per a l’economia superen els seus costos, i que convé entendre per no sorprendre’s de les seves conseqüències.
Compres de deute sense data de final
Comprar deute és una altra manera d’injectar liquiditat i de mantenir baixos els costos de finançament. El banc central adquireix bons al mercat, cosa que sosté els seus preus i empeny a la baixa les rendibilitats, i amb elles els tipus als quals es financen governs, empreses i famílies. És un estímul d’efecte ampli, encara que indirecte.
Anunciar que les compres es reprendrien sense data de final transmetia un missatge de llarg termini: el BCE no preveia retirar el suport aviat, cosa que suggeria una economia que continuava necessitant estímul. Aquesta claredat ajuda els mercats a planificar, però també recorda que les circumstàncies que porten un banc central a actuar així no solen ser les d’una economia en plena fortalesa.
Estalviadors i deutors
Per a qui es finança, l’entorn continuava sent favorable: les quotes dels préstecs a tipus variable es mantenen baixes i refinançar és més barat. Per a qui estalvia, la rendibilitat dels productes més segurs es mantenia molt baixa. Aquesta asimetria no és nova, però es fa més evident com més es prolonga la situació.
Aquesta realitat convida a revisar amb calma els objectius de cada euro: quant ha d’estar disponible, quant pot assumir risc i amb quin horitzó, sempre amb assessorament. No es tracta de buscar rendibilitat a qualsevol preu, sinó que cada part dels diners tingui una finalitat clara i un nivell de risc coherent amb ella, i d’evitar decisions preses únicament per la frustració d’un dipòsit que no rendeix. Una conversa amb l’assessor sobre horitzó, liquiditat i risc sol ser més útil que qualsevol intent d’endevinar la pròxima decisió del banc central.
En un entorn de tipus molt baixos cal plantejar-se amb claredat què s’espera dels diners.
Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.
