- Conte dimiteix i acusa Matteo Salvini d’haver provocat la crisi per forçar unes eleccions.
- La sortida de la crisi depèn del president de la República: nova majoria parlamentària o eleccions anticipades.
- Itàlia arrossega un deute públic molt elevat, de manera que la seva estabilitat política preocupa els mercats i els seus socis.
El 20 d’agost del 2019, el primer ministre italià, Giuseppe Conte, va anunciar al Senat la seva dimissió, després d’un dur discurs en què va acusar el seu viceprimer ministre, Matteo Salvini, d’haver actuat per interès personal i de partit. La coalició entre la Lliga i el Moviment 5 Estrelles, formada feia uns catorze mesos, s’havia trencat el 8 d’agost, quan Salvini va donar el pacte per acabat i va demanar eleccions amb l’esperança de rendibilitzar els seus bons resultats a les europees de maig.
Conte va anar després al president de la República, Sergio Mattarella, a qui correspon decidir com es resol la crisi. Té dos camins principals: explorar si hi ha una altra majoria al Parlament, per exemple entre el Moviment 5 Estrelles i el Partit Democràtic, o dissoldre les cambres i convocar eleccions, que es podrien celebrar a partir d’octubre. Mentrestant, el Govern continua en funcions i la política italiana torna a ocupar els titulars europeus.
Per què Itàlia pesa tant
Itàlia és la tercera economia de la zona euro, darrere d’Alemanya i França, i té un deute públic superior al 130 % de la seva producció anual. Amb un deute tan alt, el cost de finançar-se depèn de la confiança dels inversors, i aquesta es veu afectada per l’estabilitat política i per la credibilitat del pressupost. Quan aquesta confiança flaqueja, la diferència entre el rendiment dels bons italians i els alemanys tendeix a ampliar-se.
Aquesta diferència, coneguda com a prima de risc, és un termòmetre que els mercats vigilen amb atenció perquè es contagia a altres països del sud d’Europa, entre els quals Espanya. Avui la situació no és la del 2011 o el 2012: el Banc Central Europeu ha mostrat la seva disposició a continuar donant suport a l’economia, i Espanya ha reduït la seva vulnerabilitat. Tot i això, un episodi de tensió política a Roma sol sentir-se també a Madrid, encara que amb menys intensitat.
El calendari pressupostari
La crisi arriba just abans de la preparació del pressupost del 2020, que els països de la zona euro han de remetre a Brussel·les a l’octubre. Sobre Itàlia pesa a més una pujada automàtica de l’IVA prevista per a aquell any, tret que el Govern trobi els diners per compensar-la, i qualsevol executiu nou ho haurà de resoldre amb rapidesa. Un pressupost que xoqui amb les regles europees obriria un altre front amb la Comissió.
Per a les empreses espanyoles amb negoci a Itàlia, un mercat rellevant per a sectors com l’agroalimentació, l’automoció o el turisme, la incertesa pot endarrerir decisions de compra i inversió. Per a les que financen projectes amb deute, el risc és indirecte, però convé seguir l’evolució dels tipus d’interès i de les primes de risc, que es traslladen a les condicions de finançament.
Què convé revisar
Més que anticipar el resultat polític, que ningú no pot garantir, l’assenyat és revisar l’exposició a Itàlia: clients, proveïdors, contractes i terminis de cobrament. Si el client italià és rellevant, convé comprovar-ne la qualitat creditícia i valorar assegurances de crèdit a l’exportació o garanties.
A les carteres d’inversió, els bons i les accions italianes formen part de molts fons europeus diversificats. Saber quant pesen en els seus és un bon exercici de transparència. Si té dubtes, consulti-ho amb el seu assessor abans de prendre decisions basades en titulars. En aquest context, mantenir la calma i revisar la informació amb regularitat sol ser més útil que reaccionar a cada gir polític.
La política italiana es decideix a Roma, però els seus efectes es mesuren als mercats de tota Europa.
Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.
