El G7 de Biarritz tanca amb unitat de façana

Del 24 al 26 d’agost del 2019, els líders dels Estats Units, Alemanya, França, el Regne Unit, Itàlia, el Canadà i el Japó es van reunir a la cimera del G7 de Biarritz, al sud de França, sota la presidència del francès Emmanuel Macron. La vigília de l’arribada de Donald Trump, la seva Administració havia anunciat nous aranzels contra productes xinesos, de manera que el comerç va dominar les converses de dalt a baix. Aquestes reunions, de format reduït, permeten als líders parlar amb més franquesa que en les cimeres amb comunicats negociats durant mesos.

El president francès va renunciar a un comunicat final extens, davant el risc que les diferències es fessin públiques, i va optar per una declaració breu amb els punts en què hi havia acord. Entre els afers tractats hi va haver la tensió amb l’Iran, per a la qual Macron va convidar de manera inesperada el ministre d’Exteriors iranià, i els incendis de l’Amazònia, que van arribar a la cimera com a tema d’urgència.

Què es va tractar

Sobre l’Amazònia, els líders es van mostrar disposats a oferir suport tècnic i financer als països afectats per combatre els incendis i reforestar. Resta per veure com respon el Brasil, el president del qual havia criticat el que va considerar una ingerència en els seus afers interns. Va ser una de les poques decisions concretes de la reunió. Un compromís de suport no és un xec: concretar quantitats, terminis i condicions sol portar setmanes o mesos, i depèn de l’acceptació del país receptor.

En comerç, no hi va haver cap solució a la guerra entre els Estats Units i la Xina ni a les disputes entre Washington i Europa. La reunió va servir, sobretot, per fixar posicions i mantenir oberts els canals de diàleg entre economies que representen una part molt important del producte mundial, cosa que no és poc en un moment de tensió.

Per què importa per a les empreses

Un G7 no aprova lleis ni obliga ningú, però marca prioritats que més tard es concreten en regulació, en acords comercials i en l’actuació d’organismes com el Fons Monetari Internacional. Per això és útil llegir aquestes cimeres com un mapa de riscos: el que preocupa els líders sol convertir-se, mesos després, en exigències per a les empreses. Fins i tot sense acords formals, les converses paral·leles entre líders poden desbloquejar negociacions comercials o rebaixar tensions, cosa difícil de mesurar però que els mercats valoren.

L’episodi de l’Amazònia n’és un bon exemple. França, entre d’altres, ha vinculat la ratificació de l’acord comercial entre la Unió Europea i Mercosur al compromís mediambiental del Brasil. Les empreses que compren soja, carn o fusta de la regió poden enfrontar-se a una pressió creixent de clients, inversors i reguladors per demostrar que les seves cadenes de subministrament no contribueixen a la desforestació.

Què convé revisar

Les empreses amb cadenes de subministrament globals haurien de saber d’on procedeixen les seves matèries primeres més sensibles i quines garanties documentals tenen. Comptar amb una traçabilitat raonable redueix el risc reputacional i facilita respondre a clients o financers que ho sol·licitin. Algunes empreses ja publiquen informes sobre la desforestació associada a les seves cadenes de subministrament, i els inversors comencen a demanar aquest tipus d’informació com a condició per finançar.

Per a qui inverteix, la lliçó és que els factors ambientals i geopolítics influeixen cada cop més en la valoració de les companyies. Si vol conèixer com es reflecteixen a la seva cartera o a la seva empresa, consulti-ho amb el seu assessor.

Les cimeres no decideixen el rumb del comerç, però anticipen els temes que el condicionaran.

Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.