Comença la guerra comercial amb la Xina

El 6 de juliol del 2018 van entrar en vigor aranzels nord-americans sobre 34.000 milions de dòlars d’importacions xineses, i la Xina va respondre amb mesures equivalents. Fins aleshores, el pols comercial entre les dues majors economies del món havia estat una successió de llistes, advertiments i negociacions. A partir d’aquell dia, els aranzels es cobraven a les duanes. Per a molts negocis, aquesta frase equival a passar d’un risc teòric a una partida més al compte de resultats.

El pas de l’amenaça a l’aplicació va canviar el caràcter del conflicte. Ja no es tractava de veure com reaccionaven els mercats davant d’un possible escenari, sinó de gestionar costos reals, comandes que calia complir i contractes que calia revisar. Per a empresaris de qualsevol país amb relacions comercials indirectes amb aquestes economies, començava un període en què calia seguir els esdeveniments amb més atenció que mai. Seguir les notícies del sector i mantenir un canal obert amb l’assessor ajuda a no dependre dels titulars generals.

De l’amenaça a l’aplicació

Fins aleshores els aranzels eren llistes i amenaces; a partir d’aquell dia s’aplicaven. La resposta xinesa en termes equivalents va confirmar que es tractava d’un enfrontament recíproc, en què cada mesura convidava la següent.

Aquesta dinàmica d’acció i reacció és el que fa tan difícil de preveure l’evolució d’un conflicte comercial. Cada part busca mostrar fermesa davant de la seva opinió pública i del seu adversari, i cada gest s’interpreta com una invitació a respondre. Els qui són enmig, empreses que compren, venen o produeixen per a aquests mercats, tenen poca capacitat d’influir-hi i molt a decidir amb informació incompleta. El sensat és documentar els supòsits amb què es decideix i revisar-los quan arribi informació nova.

Qui paga els aranzels

Un aranzel el paga formalment l’importador, que sol traslladar part del cost al seu client o assumir-lo en el seu marge. Per això les guerres comercials afecten també empreses que no exporten directament: qualsevol negoci amb components o clients a les cadenes afectades en pot notar l’efecte.

A la pràctica, el repartiment del cost depèn de la força negociadora de cada baula de la cadena. Un fabricant amb poca competència el pot traslladar al preu; un amb molts rivals l’haurà d’absorbir, reduint el seu benefici. De vegades l’efecte no arriba com una pujada visible, sinó com una retallada de qualitat, un termini més llarg o una renegociació inesperada amb un proveïdor que busca protegir el seu propi marge. Per això convé parlar amb els proveïdors abans que arribin els preus nous.

Mirar la cadena sencera

Per a un empresari convé preguntar-se no només què compra o ven, sinó què compren i venen els seus proveïdors i clients. Mapar aquestes dependències permet anticipar quan un aranzel llunyà acabarà arribant al propi compte de resultats, i preparar alternatives d’abastiment o de mercat amb temps. Com abans s’identifica l’exposició, més opcions hi ha i menys costosa resulta cadascuna.

Un bon mètode consisteix a preguntar directament als proveïdors principals d’on procedeixen els seus materials i als clients més importants en quins mercats venen. Amb aquesta informació es pot identificar on és l’exposició real, que sovint no coincideix amb la intuïció inicial. Un assessor en comerç exterior pot ajudar a valorar les opcions i a dissenyar, si escau, un pla de contingència. Aquest pla no ha de ser extens: n’hi ha prou de definir què es vigilarà, quins llindars activaran una resposta i qui decideix.

En un comerç interconnectat, el risc aranzelari poques vegades es queda a la frontera.

Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.