Aranzels a l’acer i a l’alumini

L’8 de març del 2018, Trump va signar aranzels del 25 % a l’acer i del 10 % a l’alumini importats pels Estats Units. La mesura incloïa exempcions temporals per a alguns socis comercials, entre ells la Unió Europea, que van acabar al juny. Era, per tant, una decisió d’abast ampli, però amb una aplicació subjecta a excepcions i a terminis que van mantenir moltes empreses pendents de cada anunci. En un entorn així, la informació fiable i actualitzada és tan valuosa com la capacitat de reacció.

L’acer i l’alumini no són productes finals que es compren de tant en tant, sinó materials amb els quals es fabrica bona part de la resta. Per això la mesura importava molt més enllà de les sitgeres i les foneries: arribava a qui construeix, fabrica vehicles, envasa productes o produeix maquinària. Importava tant el que es va decidir com la manera com es va decidir, amb excepcions, dates i negociacions obertes. Qui depenia d’aquests metalls no podia prendre decisions amb seguretat fins a saber de quin costat de l’excepció quedava.

Una mesura d’abast ampli

L’acer i l’alumini són matèries primeres de les quals depenen sectors sencers: construcció, automoció, envasos, maquinària. Gravar-los afecta tota la cadena, perquè el sobrecost es trasllada als productes que els incorporen, dins i fora del país que imposa l’aranzel. Un edifici, un vehicle o una llauna de conserva poden portar, així, una part de l’aranzel en el preu final sense que el comprador ho sàpiga.

Aquesta transmissió és gradual i no sempre visible. El fabricant que compra una peça de metall no sempre sap quant del seu preu respon a l’aranzel, i el client final pot notar l’augment mesos després, en forma d’un pressupost més car o d’un termini de lliurament més llarg. A més, quan un país protegeix la seva indústria, els competidors de fora busquen altres mercats i els preus es reordenen en cadena. Per a una empresa que fa servir aquests materials com a primera matèria, l’efecte pot arribar per diverses vies alhora, i no sempre des del seu proveïdor directe.

Exempcions amb data de caducitat

Les exempcions concedides a alguns socis eren temporals i van acabar al juny. Aquest caràcter provisional ja era una font d’incertesa: una empresa que signa contractes a llarg termini no sap quines condicions regiran quan arribi el moment de lliurar.

La incertesa sobre un cost té un efecte semblant al d’un cost alt: obliga a preveure marges de seguretat, a ajornar decisions o a demanar garanties. Qui ven a preu tancat a mitjà termini, per exemple, s’arrisca a absorbir un sobrecost que no podrà repercutir. Qui compra, en canvi, pot sentir-se temptat d’avançar comandes, amb el risc d’acumular existències que després no necessita. Cap de les dues postures és gratuïta, i la millor sol ser la que permet canviar de rumb amb poc cost.

Com protegir-se

Qui compra o ven productes amb alt contingut d’aquests metalls pot revisar els seus contractes de subministrament, incloure-hi clàusules d’actualització de preus i valorar si convé fixar preus o diversificar proveïdors. Una conversa primerenca amb clients i proveïdors evita sorpreses.

Una pràctica assenyada és calcular quant pesen aquests materials en el cost de cada producte i què passaria amb el marge si el seu preu pugés de manera sostinguda. Amb aquesta xifra es pot decidir si renegociar, canviar d’origen o ajustar tarifes. En contractes llargs, una clàusula de revisió que lligui el preu a una referència objectiva sol ser millor per a les dues parts que una discussió improvisada quan el cost ja s’ha mogut. I mantenir un diàleg obert amb l’assessor jurídic i el financer ajuda a detectar a temps quins contractes estan més exposats.

Quan el cost d’una matèria primera depèn de decisions polítiques, la flexibilitat contractual val més que la previsió exacta.

Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.