- El 14 de febrer es va saber que els preus de consum als EUA van pujar un 2,1 % anual al gener, davant l’1,9 % esperat.
- La rendibilitat del bo a deu anys va pujar fins a prop del 2,9 %, el nivell més alt des del gener del 2014.
- Uns tipus més alts encareixen el finançament i afecten la valoració dels actius: convé revisar el deute variable i els terminis.
El 14 de febrer del 2018 es va publicar l’índex de preus de consum dels Estats Units corresponent al gener. Els preus van pujar un 2,1 % en taxa anual, davant l’1,9 % que esperaven els analistes, i la inflació subjacent, que exclou aliments i energia, va avançar un 1,8 %, també una dècima per sobre del previst.
La reacció es va veure sobretot al mercat de deute. El bo nord-americà a deu anys va passar de rendibilitats al voltant del 2,8 % a prop del 2,9 %, el seu nivell més alt des del gener del 2014. La lectura va ser clara: si els preus pugen més del que s’esperava, la Reserva Federal podria apujar els tipus d’interès amb més rapidesa. I això, després de les turbulències de la primera setmana de febrer, va mantenir atents els mercats.
Què mesura l’IPC
L’índex de preus de consum mesura l’evolució del preu d’una cistella representativa de béns i serveis. La taxa anual compara amb el mateix mes de l’any anterior. La inflació subjacent exclou els components més volàtils, com l’energia i els aliments, i serveix per veure la tendència de fons.
Per a la Reserva Federal, l’objectiu d’inflació és del 2 % a mitjà termini. Una inflació que s’acosta o supera aquest nivell, amb un mercat laboral fort, és un argument per endurir la política monetària. Per això una dada mensual pot moure els tipus a llarg termini en poques hores, tot i que, com advertien els analistes, un sol mes no defineix una tendència. Al marge de la reacció puntual, la pregunta de fons és si la inflació continuarà pujant, i per respondre-la els analistes observen els salaris, els preus de l’energia i les expectatives d’inflació d’empreses i consumidors.
Del bo a l’economia real
La rendibilitat del bo a deu anys és una referència per a molts altres tipus: hipoteques, préstecs a empreses, emissions de deute corporatiu i valoració d’accions. Quan puja, els preus dels bons ja emesos baixen, i els nous préstecs tendeixen a ser més cars. És un mecanisme bàsic, però amb conseqüències àmplies.
A Europa l’efecte no és automàtic, però existeix. Els mercats de deute estan connectats, i els moviments dels bons nord-americans solen encomanar, amb diferent intensitat, els europeus. Per a les empreses i les famílies de la zona euro, els tipus que importen continuen sent els del Banc Central Europeu, però convé observar què passa a l’altra banda de l’Atlàntic. Per a l’estalviador, la pujada dels tipus té dues cares: millora la rendibilitat de noves inversions en renda fixa, però redueix el valor de mercat dels bons ja adquirits, sobretot si tenen venciments llargs.
Què convé revisar
A l’empresa, un bon punt de partida és fer inventari del deute: quina part és a tipus variable, a quina referència està lligada i quan venç. Si hi ha refinançaments previstos, pot ser útil valorar amb l’entitat com canviarien les condicions amb uns tipus més alts.
Per a les carteres d’estalvi, convé conèixer la sensibilitat de la part de renda fixa a les pujades de tipus, perquè les carteres amb venciments llargs solen patir més. Aquestes notes són informació general, no una recomanació d’inversió; per a decisions concretes, consulti el seu assessor. En qualsevol cas, convé separar el soroll a curt termini de les decisions estructurals: una dada mensual no és motiu per canviar l’estratègia financera, però sí per comprovar que continua sent coherent.
Quan pugen els tipus, el finançament deixa de ser un detall i torna a ser una decisió.
Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.
