Demandar Facebook a casa: el cas Schrems

El 25 de gener del 2018 el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va dictar sentència en l’afer C-498/16, plantejat per l’austríac Maximilian Schrems contra Facebook Ireland. El Tribunal responia a una qüestió prejudicial del Tribunal Suprem d’Àustria sobre quins tribunals són competents per jutjar la demanda d’un usuari contra una gran plataforma digital.

La resposta té dues cares. D’una banda, el Tribunal va confirmar que Schrems conserva la condició de consumidor, tot i que hagi publicat llibres, fet conferències, gestionat pàgines web o recaptat fons per litigar. De l’altra, va entendre que aquesta condició no permet reunir al seu tribunal d’origen les reclamacions que altres consumidors li han cedit: la protecció és personal.

El fur del consumidor

Les regles europees de competència judicial permeten, com a norma general, demandar una empresa al país on té el domicili. Per protegir la part feble, els consumidors disposen d’una excepció: poden demandar la seva contrapart davant dels tribunals del seu propi domicili. Aquesta excepció s’interpreta de manera restrictiva, perquè s’aparta de la regla general.

En aquest cas, el Tribunal va aplicar aquesta lògica amb rigor. Va reconèixer que l’ús privat d’un compte no es perd pel fet que l’usuari, amb el temps, esdevingui una veu pública sobre la matèria. Però va negar que el privilegi es pugui transferir: qui rep reclamacions cedides per altres no és ell mateix consumidor respecte d’aquestes. És una sentència que segueix la línia del Tribunal de Justícia d’interpretar de manera estricta les excepcions a la regla general de competència, fins i tot quan l’objectiu sigui protegir una de les parts.

Què suposa per a les empreses

Les empreses que presten serveis en línia a consumidors de diferents països de la Unió han de comptar que poden ser demandades a cadascun. Una clàusula del contracte que obligui a litigar en un sol país no és oposable a qui actua com a consumidor, i cada client pot acudir als tribunals del seu domicili. Qui presta serveis digitals a consumidors ha de documentar com identifica un client com a consumidor o com a professional, perquè d’aquesta qualificació depenen la jurisdicció competent, la informació precontractual i bona part de les obligacions aplicables.

El límit a l’acció col·lectiva evita, en canvi, que un sol tribunal concentri tots els plets d’usuaris d’altres països. Però no tanca la porta a altres vies, com les accions d’associacions de consumidors previstes a cada Estat membre. En qualsevol cas, la litigació transfronterera és més costosa que la local, i exigeix assessors a cada jurisdicció. Al comerç electrònic transfronterer, això es tradueix en la necessitat de conèixer els tribunals competents a cada país on es ven i valorar el cost de defensar-s’hi abans de llançar una oferta a tota la Unió.

Què convé revisar

En primer lloc, les condicions generals de contractació: convé comprovar que distingeixen entre clients consumidors i professionals, i que les clàusules de jurisdicció i llei aplicable són vàlides en cada cas. En segon lloc, l’assegurança de responsabilitat, que hauria de cobrir reclamacions als països on es ven.

Finalment, la protecció de dades, que al maig se sotmet a un nou reglament europeu amb sancions elevades. Un servei ben documentat en aquesta matèria redueix el risc de litigi. Aquest text és informació general, no assessorament jurídic; per al seu cas concret, consulti el seu assessor. Convé, finalment, que el servei d’atenció al client estigui preparat per resoldre reclamacions de manera amistosa: una resposta ràpida i ben documentada és gairebé sempre més barata que un litigi en un altre país.

Qui ven a consumidors de tota Europa ha de preveure plets a tota Europa.

Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.