Entra en vigor MiFID II

El 3 de gener del 2018 va entrar en vigor a la Unió Europea la directiva MiFID II, una norma que va endurir les regles de protecció de l’inversor, la transparència de costos i la informació que les entitats han de donar als seus clients. Afectava bancs, gestores i altres empreses que presten serveis d’inversió, i marcava un nou punt de partida en la relació entre qui presta el servei i qui el contracta. La directiva busca que les condicions siguin més clares i comparables entre entitats, de manera que canviar de proveïdor o demanar una segona opinió resulti més fàcil per al client.

Per al client, el canvi es va notar sobretot en els documents, les preguntes i els advertiments que van començar a acompanyar qualsevol contractació. Per a les entitats, va suposar adaptar processos, formació i sistemes. La idea de fons és senzilla: qui inverteix ha de poder entendre què contracta, quant costa i quins riscos assumeix abans de decidir, i no després. Aquesta lògica s’aplica tant a un petit estalviador com a una empresa o una família amb un patrimoni considerable, tot i que la intensitat de la protecció pot variar segons el perfil de cada client.

Un marc europeu per invertir

MiFID és el marc europeu que regula com es presten els serveis d’inversió: qui els pot oferir, què ha d’explicar al seu client i com l’ha de tractar. Aquesta segona versió va reforçar aquestes exigències perquè qui inverteix entengui què contracta, quant costa i quins riscos assumeix.

Darrere d’aquesta regulació hi ha un problema clàssic: el client sol saber menys que qui li ven el producte. Aquesta diferència d’informació afavoreix que es contractin productes complexos o cars sense comprendre del tot les seves condicions. Les regles de conducta intenten corregir-la obligant l’entitat a conèixer el client, a explicar-li el que ofereix i a comprovar que el producte s’ajusta a la seva situació. Aquest coneixement del client inclou l’experiència, els objectius i la capacitat per suportar pèrdues, dades que convé facilitar amb honestedat perquè la valoració sigui útil.

Més informació, més claredat

A la pràctica, les entitats havien de detallar millor els costos i les comissions dels seus productes i avaluar amb més rigor si cada producte era adequat per a cada client. Per a l’inversor, això es tradueix en documents més complets i, de vegades, més llargs: convé llegir-los, no només signar-los. Un fullet extens no és una molèstia que calgui esquivar: és l’oportunitat de detectar a temps una condició que no encaixa amb allò que un buscava.

Els costos d’un producte no es limiten a una comissió visible. Poden incloure despeses de gestió, de custòdia o d’operació i, sumades any rere any, modifiquen de manera apreciable el resultat final. Veure-les desglossades és la condició per poder comparar de debò una opció amb una altra, i no quedar-se amb la impressió que dos productes semblants costen el mateix. Una diferència petita en el cost anual pot semblar irrellevant, però s’acumula durant anys i redueix el que finalment rep l’inversor.

Què convé fer

Un empresari o una família amb patrimoni invertit pot aprofitar aquesta transparència per revisar què paga per cada producte i què rep a canvi. Preguntar pels costos totals, per qui cobra què i per les alternatives disponibles és un exercici sa, i un assessor independent pot ajudar a interpretar la informació.

Una bona pràctica és demanar els costos expressats en euros i no només en percentatges, guardar la documentació rebuda i repassar-la de tant en tant, sobretot si canvien les circumstàncies personals o familiars. No es tracta de desconfiar de tot, sinó de comprendre el que s’ha signat i de poder-ho explicar a qui un dia hagi de prendre decisions en nom de la família o de l’empresa.

La transparència només serveix si s’utilitza: llegir, comparar i preguntar continua sent la millor protecció.

Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.