El 12 i 13 de juliol l’euro va arribar a la paritat amb el dòlar per primera vegada des del 2002, amb una inflació als EUA del 9,1 % al juny. Qui guanya i qui perd.
El 12 i 13 de juliol del 2022 l’euro va arribar a la paritat amb el dòlar per primera vegada des del 2002: un euro valia un dòlar. El 13 de juliol es va publicar a més una inflació del 9,1 % als Estats Units al juny. Dues dades que, juntes, il·lustraven un context en què la divisa europea perdia valor davant de l’estatunidenca en un moment de forta tensió econòmica i energètica.
Els tipus de canvi semblen un afer d’especialistes, però afecten la vida diària. Determinen el que costa un viatge, un component importat o una factura d’energia facturada en dòlars; influeixen en el que guanya un exportador quan converteix les seves vendes a euros; i modifiquen el valor en euros de qualsevol actiu que cotitzi en una altra divisa. Quan es creua un llindar simbòlic com la paritat, se’n parla més, però l’efecte econòmic és continu.
Què significa la paritat
Un tipus de canvi d’u a u vol dir que una unitat d’una moneda compra exactament una de l’altra. És una referència psicològica a més de tècnica, i que l’euro hi arribés per primera vegada en vint anys va ser una fita que els mercats van seguir molt de prop.
El tipus de canvi reflecteix, en bona part, les expectatives sobre les economies i sobre els tipus d’interès de cada zona. Quan una economia sembla més forta o els seus tipus són més alts, la seva divisa tendeix a atreure capital. La paritat entre euro i dòlar mostrava que, en aquell moment, els mercats veien amb més cautela la situació europea, marcada per la dependència energètica i per la guerra.
Qui guanya i qui perd
Un euro feble encareix l’energia i les matèries primeres que es paguen en dòlars, però afavoreix qui exporta fora de l’eurozona. Els seus productes resulten més barats per al comprador estranger, mentre que qui importa o viatja a zones amb dòlars paga més pel mateix. Cada empresa hauria de saber en quines divises es denominen els seus costos i els seus ingressos, cosa que de vegades només es descobreix quan el tipus de canvi es mou.
No hi ha guanyadors o perdedors absoluts: depèn de la posició de cadascú. Un importador de components en dòlars veu créixer els seus costos; un exportador als Estats Units pot guanyar competitivitat; un turista europeu en una destinació amb dòlars veu encarir-se el viatge. I una família amb estalvis en una cartera internacional pot veure canviar el valor en euros sense que els actius hagin variat en la seva pròpia divisa. Convé recordar que el tipus de canvi pot revertir tan de pressa com es va moure: la paritat no és un terra ni un sostre, sinó un punt en una trajectòria.
Què convé revisar
Per a qui té ingressos o actius en dòlars, el canvi importa. Les empreses amb compres o vendes en moneda estrangera han de saber quina part del seu resultat depèn del tipus de canvi i si necessiten cobrir-lo, i les famílies amb despeses o inversions en dòlars han de tenir present que el seu valor en euros pot variar sense que hagi canviat res més.
Una revisió senzilla consisteix a llistar totes les partides, d’ingressos i de despeses, que estiguin denominades en moneda estrangera, estimar-ne el pes en el resultat i simular què passaria si el tipus de canvi es mogués un 10 % en qualsevol direcció. Si l’impacte és rellevant, es poden estudiar cobertures, ajustos de preus o canvis de proveïdor, amb l’ajuda d’un assessor financer. Si es decideix cobrir, cal comparar el cost de la cobertura amb el risc que s’evita; no cobrir també és una decisió, i s’ha de prendre amb els números a la vista.
Les divises no són un detall: formen part del resultat, encara que no es vegin.
Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.
