Reclamar deutes a administradors en concurs

El Tribunal Suprem (Sala Contenciosa Administrativa, Secció Segona) va dictar el 30 d’abril del 2026 la sentència 545/2026, que aclareix quan comença a comptar el termini de prescripció perquè l’Agència Tributària reclami a un administrador els deutes de la seva societat quan aquesta és en concurs. En el cas, una societat limitada va ser declarada en concurs voluntari el gener del 2014, i el setembre del 2014 l’informe provisional de l’administració concursal, que l’Agència va rebre, advertia de la insolvència i de la inviabilitat.

L’Agència va declarar fallida la societat el setembre del 2018 i va notificar l’inici del procediment de derivació contra l’administrador el juliol del 2019, per deutes d’IVA i d’impost sobre societats del 2010 al 2012. El Suprem va estimar el recurs de l’administrador i va anul·lar la derivació: el termini corre des que la insolvència queda prou constatada per dades objectives del procediment concursal, encara que la declaració de fallit sigui posterior.

La responsabilitat subsidiària

La llei tributària permet reclamar als administradors deutes de la societat en certs supòsits, com a responsables subsidiaris: només després que el deutor principal hagi estat declarat fallit o que es constati que no pot pagar. No és automàtica; exigeix un procediment específic i que concorrin les circumstàncies que fixa la llei, però pot arribar al patrimoni personal de qui administra.

La qüestió que va resoldre el Suprem és de calendari: si el termini de quatre anys per exercir aquesta acció comença només quan l’Administració declara fallit el deutor, o abans, si la insolvència ja és evident. El tribunal va reformular la pregunta en aquests termes i la va contestar a favor de la segona opció.

Per què importa el moment

El Suprem aplica la teoria de l’*actio nata*, segons la qual el termini corre des que es pot exercir l’acció, i adverteix que l’Administració no pot retardar sense justificació la declaració de fallit per ajornar la prescripció, perquè això contravé el principi de bona administració. Recorda que ja havia acceptat el 2022 que la insolvència es pot acreditar amb les dades del concurs sense esgotar totes les actuacions de cobrament.

En el cas, l’Agència tenia des del setembre del 2014 un informe de l’administració concursal amb dades concretes dels béns i una declaració expressa d’inviabilitat, i va esperar més de quatre anys per actuar. El tribunal va qualificar la demora d’injustificada, va situar l’inici del termini cap al maig del 2015 i va concloure que l’acció havia prescrit abans del juliol del 2019. Com a regla general, l’interlocutòria de conclusió del concurs es pot identificar amb el naixement de l’acció, però si la insolvència consta abans, és aquesta data la que compta.

Què convé revisar

Qui administri o hagi administrat una societat en concurs, o que hagi cessat en la seva activitat, i rebi una notificació de derivació de responsabilitat, hauria de reconstruir cronològicament l’expedient: quan es va emetre l’informe provisional de l’administració concursal, quan el va rebre l’Agència, quines dades contenia i quant de temps va passar fins a la notificació. Si van passar més de quatre anys, pot haver-hi un argument de prescripció.

Els comentaristes assenyalen que la doctrina es pot aplicar a procediments en curs i a acords encara impugnables per via administrativa o contenciosa. No és un escut davant la responsabilitat, sinó una garantia que es reclami en termini. Cada cas depèn de les seves dates i documents; consulti amb el seu assessor com abans millor, perquè els terminis d’impugnació són breus. I qui administri societats hauria de conservar amb ordre la documentació del concurs i les notificacions rebudes, perquè les dates són decisives.

Els terminis també protegeixen: l’Administració ha d’actuar quan pot fer-ho, no quan li convé.

Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.