- El 4 de juliol Trump va signar la «One Big Beautiful Bill»: prorroga les rebaixes fiscals del 2017 i retalla programes socials.
- Augmenta el dèficit previst per a la propera dècada.
- Més deute nord-americà pressiona a l’alça els tipus a llarg termini, amb efecte també fora dels EUA.
El 4 de juliol del 2025, Donald Trump va signar l’anomenada «One Big Beautiful Bill», una llei fiscal de gran abast que prorrogava les rebaixes fiscals aprovades el 2017, retallava programes socials i augmentava el dèficit previst per a la propera dècada. Es tracta d’una de les peces legislatives més importants del seu mandat, amb efectes sobre empreses, llars i finances públiques.
Una llei fiscal d’aquesta mida no només importa als Estats Units. La política d’impostos i de despesa de la major economia del món influeix en els tipus d’interès globals, en el valor del dòlar i en la gana dels inversors pel deute d’altres països. Per això convé entendre’n els trets principals, encara que l’activitat pròpia no estigui directament lligada a aquest mercat. Moltes empreses espanyoles no venen als Estats Units, però els tipus a llarg termini de les grans economies s’influeixen mútuament, de manera que el que passa allà acaba arribant d’alguna manera aquí.
Què recull la llei
La llei prorrogava les rebaixes fiscals del 2017, que d’una altra manera haurien expirat, i retallava programes socials. En mantenir menys impostos sense compensar-ho del tot amb menys despesa, augmentava el dèficit previst per a la propera dècada.
El dèficit és la diferència entre el que l’Estat gasta i el que ingressa en un any, i es finança emetent deute. Quan les previsions apunten a dèficits més grans durant una dècada, vol dir que l’Estat haurà d’emetre més bons i que el total del deute creixerà. Aquest és el mecanisme que explica l’interès dels mercats per una llei que, a primera vista, sembla purament domèstica. No és l’únic factor: també pesen les previsions d’inflació, les decisions dels bancs centrals i la demanda de bons.
Deute i tipus a llarg termini
Més deute nord-americà significava pressió a l’alça sobre els tipus a llarg termini. Quan un Estat emet més bons, els inversors poden exigir més rendibilitat per comprar-los, i aquests tipus acaben influint en el cost de les hipoteques, dels préstecs i del finançament de les empreses, també fora dels Estats Units.
Els tipus del deute nord-americà funcionen com a referència per a molts altres actius. Si pugen, s’encareixen els crèdits en dòlars i, per contagi, els d’altres monedes. Això no passa de manera automàtica ni uniforme, però és una de les raons per les quals qui es finança a llarg termini, a qualsevol país, observa amb atenció el que passa amb el pressupost de Washington. No cal ser expert per seguir la idea: com més ha de demanar prestat un Estat gran, més atenció rep el preu al qual ho aconsegueix.
Una qüestió recurrent
Per als inversors globals, la sostenibilitat fiscal dels Estats Units esdevenia un tema recurrent. Les famílies i empreses amb actius o deutes denominats en dòlars poden tenir interès a seguir aquestes decisions, sense que això impliqui actuar a curt termini, sinó entendre l’entorn en què es mouen.
Una pràctica raonable és saber quanta exposició real es té al dòlar, tant en l’actiu (inversions, cobraments) com en el passiu (deutes, pagaments), i revisar-la amb un assessor de manera periòdica. Entendre el context fiscal ajuda a posar en perspectiva els titulars, però no substitueix una planificació financera pròpia, feta amb calma i adaptada a cada situació. L’important és no prendre decisions per un únic titular, sinó integrar aquesta informació en una visió de conjunt.
La política fiscal d’una gran economia és també la política financera de tots.
Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.
