- L’1 de febrer Trump va signar aranzels del 25 % al Canadà i Mèxic i del 10 % a la Xina.
- El 3 de febrer va suspendre durant 30 dies els dels veïns; el de la Xina va entrar en vigor el dia 4.
- Davant d’una política comercial d’anuncis i pauses, el sensat és preparar escenaris i no reaccionar a cada titular.
L’1 de febrer del 2025, el president Donald Trump va signar aranzels del 25 % sobre els productes del Canadà i Mèxic i del 10 % sobre els de la Xina. Era la primera gran mesura comercial del seu segon mandat i afectava tres dels principals socis comercials dels Estats Units, amb els quals manté intercanvis molt intensos de béns i de components industrials. Bona part d’aquest comerç forma part de cadenes de producció integrades, en les quals una peça pot creuar la frontera més d’un cop abans d’arribar al producte final.
El 3 de febrer, Trump va suspendre durant 30 dies els aranzels als seus veïns, mentre que el de la Xina va entrar en vigor el dia 4. En només uns dies, doncs, una mateixa decisió es va signar, es va ajornar per a uns països i es va aplicar a un altre. Per a qui ha de fixar preus, signar contractes o planificar compres, aquesta seqüència és en si mateixa una font d’incertesa. La incertesa té un cost propi, fins i tot quan l’aranzel no arriba a aplicar-se: les empreses poden endarrerir decisions o demanar més garanties als seus socis.
Què és un aranzel
Un aranzel és un impost que es cobra sobre els productes importats. El paga formalment qui importa, però acaba repartint-se entre l’importador, l’exportador i el consumidor final, segons la força negociadora de cadascun i la facilitat per substituir el producte per un altre. Un bé amb molts substituts ofereix menys marge per traslladar el cost; un de difícil de reemplaçar, més.
A més del cost directe, els aranzels generen efectes indirectes: encareixen els components que després s’incorporen a altres productes, alteren les rutes logístiques i porten altres països a respondre amb mesures pròpies. Per això el seu impacte rarament es limita als dos països implicats i pot arribar a empreses que mai no han venut directament en aquell mercat.
Anuncis, pauses i negociació
La política comercial es feia per anuncis, pauses i negociacions. En pocs dies, uns aranzels se signaven, se suspenien i s’aplicaven a un país però no a uns altres. Aquesta manera de governar el comerç fa molt difícil fixar preus i contractes a mitjà termini, perquè el punt de partida canvia abans que es tanqui l’operació.
Un termini de 30 dies és curt per reorganitzar una cadena de subministrament, però llarg per mantenir la tensió sobre les comandes. Moltes empreses es troben, així, entre dos riscos: reaccionar massa aviat davant d’una mesura que pot no arribar a aplicar-se, o fer-ho massa tard quan ja és en vigor i els costos han començat a córrer. En tots dos casos, la millor protecció és la informació: saber amb exactitud què es compra, a qui i amb quin país d’origen.
Preparar escenaris
Per a les empreses, l’estratègia més sensata era preparar escenaris en lloc de reaccionar a cada titular. Convé saber quins productes, clients i proveïdors depenen de les rutes afectades, quines clàusules de preu permeten traslladar costos i quin marge hi ha per absorbir un canvi sense posar en risc la tresoreria.
Un bon punt de partida és definir, per a cada escenari, què es faria i qui ho decidiria: mantenir la comanda, renegociar el preu, buscar un proveïdor alternatiu o ajustar el calendari de lliuraments. També convé revisar els contractes en curs, en particular els de preu tancat, i parlar amb l’assessor duaner o jurídic si hi ha dubtes sobre l’origen de les mercaderies. Deixar per escrit les hipòtesis amb què es decideix permet, a més, revisar amb rapidesa el pla quan arriba la notícia següent.
Quan l’entorn canvia per anuncis, la millor defensa és haver pensat les respostes per endavant.
Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.
