La COP27 crea un fons de pèrdues i danys

La cimera del clima COP27, celebrada a Sharm el-Sheikh, va acabar el 20 de novembre del 2022 amb l’acord de crear un fons per compensar les pèrdues i danys patits pels països més vulnerables al canvi climàtic. Era un afer molt debatut des de feia anys, i l’acord es va considerar un pas important en la negociació internacional, tot i que els detalls del seu funcionament quedaven per concretar. Els acords d’aquest tipus són fruit de llargues negociacions, i la seva aplicació real sol ser més lenta que l’anunci.

Una cimera del clima pot semblar llunyana a l’activitat d’una empresa o d’una família, però els seus acords influeixen en la regulació, en el finançament i en les expectatives de clients i inversors. Entendre cap on es mou el marc internacional ajuda a anticipar canvis que, tard o d’hora, acaben arribant a les empreses en forma de requisits d’informació, de normes sobre emissions o de condicions de finançament. L’existència del fons no canvia directament la situació de la majoria d’empreses, però indica el rumb de l’agenda internacional.

Què són les pèrdues i danys

S’anomenen així els efectes del canvi climàtic que ja no es poden evitar amb mesures de prevenció, com els fenòmens extrems o la pujada del nivell del mar, i que afecten sobretot els països amb menys recursos per afrontar-los. El fons acordat buscava que els qui més pateixen aquests efectes rebessin una compensació.

El debat de fons és qui ha de finançar aquesta compensació i amb quins criteris. Els països que més han contribuït històricament a les emissions solen ser també els que més recursos tenen, i les negociacions giren al voltant d’aquesta responsabilitat compartida però diferenciada. L’acord creava l’instrument, però la manera de dotar-lo i de repartir-lo continuava sent una qüestió oberta.

Dels compromisos a la regulació

Els compromisos climàtics acaben traduint-se en regulació, en requisits d’informació per a les empreses i en condicions de finançament. El que avui és una declaració política pot convertir-se demà en obligacions concretes sobre emissions, informes de sostenibilitat o criteris que apliquen bancs i asseguradores.

Aquest procés és gradual però constant. Moltes empreses ja reben peticions dels seus clients o dels seus financers perquè informin sobre la seva petjada de carboni i els seus riscos climàtics, sense que hi hagi una norma específica que ho exigeixi. Amb el temps, aquestes pràctiques tendeixen a formalitzar-se. Qui les incorpora abans ho fa amb més marge i a menor cost que qui es veu obligat a fer-ho amb urgència. Les empreses que ja publiquen informació sobre sostenibilitat solen trobar més fàcil respondre a noves peticions, perquè compten amb processos i dades que han anat construint.

Anticipar-se a la norma

Convé anticipar-se abans que siguin obligatoris. Mesurar les emissions pròpies, entendre quines dades demanaran clients i financers i revisar els riscos climàtics de la cadena de subministrament són passos que es poden fer amb temps, sense esperar que hi hagi sancions o que un client gran ho exigeixi.

Un primer pas senzill és fer un inventari de les fonts principals d’emissions i dels riscos físics que podrien afectar el negoci, com la calor extrema, la sequera o les inundacions. A partir d’aquí es pot decidir quines mesures tenen més sentit i en quin ordre. Comptar amb un assessor amb experiència en sostenibilitat ajuda a prioritzar i a evitar inversions poc efectives. No es tracta d’adoptar totes les pràctiques alhora, sinó d’avançar de manera proporcionada a la mida i al sector, i de documentar el que es fa.

Preparar-se per a una norma que encara no existeix costa molt menys que adaptar-s’hi amb pressa.

Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.