Cimera de l’OTAN a Madrid i inflació de dos dígits

Del 28 al 30 de juny del 2022 Madrid va acollir la cimera de l’OTAN. El 29 de juny es va conèixer que la inflació espanyola de juny superava el 10 %, la primera vegada amb dos dígits des del 1985. Les dues notícies van coincidir en el temps i reflectien un context internacional molt marcat per la guerra a Ucraïna, amb conseqüències polítiques, de seguretat i també econòmiques.

Per a qui gestiona una empresa, un negoci familiar o un patrimoni, la segona notícia era la que més es notava en el dia a dia. Una inflació de dos dígits canvia la manera de fer comptes: els preus que es pagaven ahir no serveixen per pressupostar demà, i el que semblava rendible amb uns costos pot deixar de ser-ho amb uns altres. És el tipus de situació en què la rapidesa per revisar les xifres marca la diferència.

Una xifra que feia temps que no es veia

Que la inflació espanyola tornés als dos dígits per primera vegada des del 1985 era una situació nova per a bona part dels empresaris i directius en actiu. Qui va començar a treballar després d’aquesta data mai no havia gestionat un negoci en un entorn així. Aquesta manca de referències pròpies obliga a recolzar-se més en les dades i en l’assessorament que en la intuïció.

La manca d’experiència prèvia té conseqüències pràctiques: molts models de gestió, contractes i hàbits es van construir amb la hipòtesi implícita que els preus canvien poc. Quan aquesta hipòtesi falla, cal revisar les fórmules de càlcul, les clàusules d’actualització i els marges de seguretat. No es tracta d’alarmar-se, sinó de reconèixer que les regles dels anys anteriors ja no s’apliquen sense matisos.

Pressupostos que no aguanten

Amb preus pujant a aquest ritme, cap pressupost anual aguantava sense revisió. Els costos de materials, energia i personal es movien més de pressa que les previsions, i mantenir els mateixos preus de venda i les mateixes condicions contractuals suposava assumir en silenci una pèrdua de marge. Quan els costos es disparen, el marge s’erosiona sense que res als comptes ho anunciï fins que arriba el tancament del trimestre.

Una pràctica útil és substituir el pressupost anual rígid per previsions que s’actualitzen cada trimestre, o fins i tot cada mes, amb els costos reals del període anterior. Així es detecten abans les desviacions i es decideix amb informació recent. Qui pressupostava una sola vegada l’any i es despreocupava fins al tancament de l’exercici està més exposat a sorpreses desagradables quan els costos canvien de pressa. Una revisió mensual de marges per producte o servei, amb els costos més recents, permet saber quina part del negoci guanya o perd diners amb la inflació.

Actualitzar a temps

Les empreses que van actualitzar preus i contractes a temps van protegir els marges; les que van esperar, els van perdre. Convé revisar quins contractes inclouen clàusules d’actualització de preus, quins clients acceptarien una revisió i amb quina freqüència s’han de recalcular els costos per no anar sempre per darrere de la realitat. La clau és la freqüència: els costos que abans es revisaven una vegada l’any poden requerir ara revisions més curtes i decisions més àgils.

Actualitzar preus no vol dir necessàriament pujar-los de manera indiscriminada: vol dir alinear el que es cobra amb el que costa produir i lliurar, explicar-ho amb claredat al client i negociar quan escaigui. Els contractes de llarga durada a preu fix són els més delicats, i convé saber per endavant quin marge hi ha per renegociar-los. Un assessor pot ajudar a dissenyar una política de preus coherent. I convé preparar la conversa amb els clients amb dades: un augment justificat i explicat s’accepta millor que un d’inesperat.

En un entorn inflacionista, esperar també és una decisió, i sol ser la més cara.

Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.