- El 5 de juny, els ministres de Finances del G7 van acordar donar suport a un impost mínim global d’almenys el 15 % sobre els beneficis de les grans multinacionals.
- Era el primer gran acord polític en aquest terreny, tot i que faltaven les normes concretes i l’adhesió de més països.
- L’acord marcava una tendència: més intercanvi d’informació i menys marge per a estructures fiscals agressives.
El 5 de juny del 2021, els ministres de Finances del G7 van acordar donar suport a un impost mínim global d’almenys el 15 % sobre els beneficis de les grans multinacionals. Era el primer gran acord polític en aquest terreny, i arribava poques setmanes després que els Estats Units defensessin la idea d’un sòl comú per a l’impost de societats. Encara faltaven les normes concretes i l’adhesió de més països, però el rumb quedava marcat. Els acords d’aquest tipus es construeixen per etapes, i cadascuna redueix els dubtes sobre la direcció final.
Per a qui no treballi en fiscalitat, el titular pot semblar llunyà. Tanmateix, l’acord afecta una qüestió molt pràctica: on i quant paguen impostos les grans companyies que operen en molts països alhora, i per tant quant ingressa cada Estat. Un canvi de regles en aquest àmbit pot modificar la manera com s’organitzen els grups empresarials i, amb el temps, el mode com els governs financen els seus serveis. Si les grans companyies tributen de manera més homogènia, els Estats poden recaptar amb més previsibilitat.
Què és un impost mínim
Un impost mínim global fixa un sòl de tributació, d’almenys el 15 %, per als beneficis de les grans multinacionals. La idea és que, amb independència del país on una companyia declari els seus beneficis, suporti com a mínim aquest nivell de tributació. D’aquesta manera es redueix l’atractiu de traslladar guanys a llocs amb impostos molt baixos.
Quedava pendent el més laboriós, que era redactar les normes concretes i sumar-hi altres països fins que l’acord deixés de ser només del G7. Un compromís polític no és encara una llei, però marca el camí. Passar de l’acord a l’aplicació exigeix que cada país adapti la seva legislació i que es defineixin els detalls tècnics, i això sol portar temps i negociació. Mentrestant, les empreses afectades han de planificar sense tenir encara el text definitiu.
Una tendència més àmplia
L’acord apuntava als grans grups, però marcava una tendència: més intercanvi d’informació i menys marge per a estructures fiscals agressives. Les administracions tributàries cooperen cada cop més, i les estructures dissenyades només per traslladar beneficis tenen menys recorregut. És una tendència que convé tenir present en dissenyar qualsevol organització internacional.
Per a les empreses mitjanes i les famílies empresàries, l’efecte és indirecte però real: el llistó del que es considera una estructura raonable puja, i les autoritats miren amb més atenció les societats sense una justificació econòmica clara. La transparència fiscal avança en totes les direccions, i convé que la pròpia organització estigui preparada per explicar-se amb claredat.
Què convé revisar
Era una bona raó per revisar estructures internacionals. Encara que una empresa no sigui una gran multinacional, li convé que la seva estructura respongui a raons econòmiques reals i estigui degudament documentada. Revisar-la amb assessors fiscals, amb calma i abans que les normes siguin obligatòries, permet corregir el que calgui sense urgències. La pressa sol traduir-se en decisions menys meditades i en costos innecessaris.
Una revisió útil comença preguntant-se per a què existeix cada societat, quina activitat real desenvolupa i quina documentació ho acredita. Si alguna entitat no té una resposta clara, potser convé simplificar. Una estructura clara i ben justificada resisteix millor els canvis de regles i facilita les converses amb bancs, socis i administracions. A més, simplifica la preparació de comptes i d’informes quan es demanen explicacions.
En fiscalitat, la claredat d’una estructura és tan valuosa com el seu cost.
Aquest article és informació general. No és assessorament jurídic, fiscal ni d’inversió, i no té en compte les circumstàncies particulars de ningú.
